CXXXVII Llonguet bru

Com sempre, fora de termini –massa tard per al primer boom i just el dia abans que l’Ara l’oferís–, dissabte vaig mirar Pa negre. No sóc cap expert en cinema i encara menys cap superamant del setè art, així que em limitaré a dir que em va agradar força, segurament perquè el film te un argument que es podria titllar d’enrevessat, però que alhora no fa de mal seguir. Resultat?: l’èxit entre els no-cinèfils deu ser fruit que, per un pic, som capaços de capir una trama de nivell C. Per cert, la primera escena de la pel·lícula és una de les més dures que he vist mai; supera fins i tot la famosa d’American History X.

Pel que fa a la llengua triada per al film, algú ja m’havia comentat que estava força bé, ja que el parlar era força “genuí” –en altres paraules, que s’identificava com una variant no contemporània. Mes enllà de si s’adiu prou amb el cronolecte dels anys quaranta, el qual desconec força, la veritat és que el mer fet que de vegades arquegem les celles, bé sigui pel barbarisme o per l’arcaisme, ja és penyora que, si més no, s’hi han mirat prou.

Algunes reflexions:

a)      L’accent dels dos nens protagonistes és… no barceloní, per dir-ne d’alguna manera. A més a més, els surt prou natural, sobretot en el cas de l’Andreu, que a cops és difícil d’entendre, fins i tot. Grinyola, però, que els nens de pagès parlin mes genuí que els pares. Es nota que alguns actors fan l’esforç de cercar l’accent postís, la qual cosa s’agraeix. Dels que conec, se li nota a en Sergi López –vilanoví de soca-rel i, per tant, amb el timbre medial de les es i les os–, que fa l’esforç d’obrir i tancar correctament. Si us hi fixeu, notareu que a cops obre la tònica del verb esperar, però que a voltes li surt tancada

b)      Quant a alguns aspectes més concrets, al film s’hi detecten incorreccions ben pròpies de la llengua oral (pleonasmes del tipus “te’n recordes de…” o el famós “els hi”), algun arcaisme (la recurrència alta de la paraula romanços com a sinònim de disbarats), barbarismes propis de l’època (em va semblar que en algun moment deien lujo en comptes de luxe; monstro per monstre, tot i que altres personatges ho diuen “bé”), etcètera. Tot plegat es podria valorar de dues maneres: simples descuits o bé voluntat de reflectir el català de l’època. Permeteu-me que aposti pel segon cavall.

c)      Quant a la traducció a l’espanyol, que no he vist ni sentit, m’agradaria saber com se’n surten per reflectir algunes situacions sociolingüístiques curioses, com ara quan l’Andreu no entén el que li diu un guàrdia civil en castellà, el català no matern d’aquest mateix guàrdia civil o com el professor fa classe en castellà però en canvi parla en petit comitè en català amb cada alumne dins de la mateixa aula. Suposo que, com en qualsevol traducció, es perden matisos. Traduttore traditore!

En fi, es podria debatre fins a la mort –o potser no tant– si les tries dels encarregats de la pel·lícula han estat encertades o no, però si més no ja se’ls pot agrair que hagin tingut en compte que el català de fa 70 anys no és pas el mateix que el d’avui dia. Com a mínim no han parit un parlar tan lingüísticament inversemblant com el de Ventdelplà.