CXXXVIII La llengua més fàcil del món
En un dels molts basars xinesos –altrament coneguts com a xinos o, encara, vint duros o tot a cent– de la rodalia de la plaça del mercat de Vilanova, em faig el valent a l’hora de pagar amb el dependent:
–Ni’hao –segons de tensió-. Nihao’ma?
Sembla mentida, però els ciutadans xinesos que ara viuen a Catalunya no en deuen saber res, de la globalització –millor mundialització?-, i encara se sorprenen, molt i molt gratament, quan algú fa l’esforç de dir-los quatle palaules en la seva llengua:
-“·$·$%%&/$&/ -m’etziba, tot somrient.
No goso demanar què carai m’ha dit, però la meva cara paga:
-Quiele desi ‘yo estoy bien’.
Trec pit i intento fer-me el valent:
-Y entonces wa’hinha qué quiere decir?
-‘Estoy bien’, también.
-Y wohan’lei?
-‘Estoy bien’, también.
Em demano si paga la pena continuar fent incursions en aquesta llengua, fins que la dependenta catalana –figura que s’està estenent molt i molt en aquest tipus de comerços– em soluciona la vida:
-Vamos, que no continues aprendiendo chino, que todo quiere decir lo mismo.
Pago, sense gosar dir ‘xiexie, i toco el dos.
Àlex, m’he quedat parada: saps parlar castellà!!! 😀 😀 😀
S’i, pero nom’es en la intimitat… 😉
Mentre et llegia, m’has fet recordar una anècdota d’una estada a París. Me les vaig tenir amb l’expenedora de bitllets de l’estació de metro de la Bastille. Em va fer gràcia demanar-li’n dos.Però no sé com ho vaig dir perquè es va emprenyar. Va acabar escridassant-nos. Té delicte que abans de dir-i el nom del porc en català vaig mirar de denfensar-me en francès. Li vaig mirar de dir que em demostrava que era una mala educada perquè era estranger, no sabia la seva llengua i havia mirat de fer un esforç.
Què demostren aquestes anècdotes? L’estranyesa que ens provoca perquè ets sents agredit quan recorres a la cortesia lingüística –no he xerrat gens aquest matí; es nota, oi?.
Jo el que no entenc ‘es la por que ens fa dir “no entenc el que dius”. Fa poc vaig estar xerrant amb una noia que no deia res, nom’es feia que s’i. Va trigar vint minuts a dir-me que era d’Albacete i no entenia el catal’a.
En aix’o, els poliglotes tenim sort…
Hehe, no sé què és millor, si l’entrada (quina llàstima que “Estoy bién, también” no contingui cap erra, encara seria més graciós) o els comentaris (la Montse i el castellà i la noia d’Albacete, pobrissona)!
Quin valor, tu, provar de parlar xinès… jo només se dir “Wan ton” fregit.
Es “wanton flito”, de tota la vida! 😉
Variació lingüística? 😉
Del xin’es? M’es aviat devia ser “inintercomprensi’o lingüística”. 😉
Retroenllaç: CLXXXI Sobre el portuguès « adhuCA'T 2.0