CXXXVIII La llengua més fàcil del món

En un dels molts basars xinesos –altrament coneguts com a xinos o, encara, vint duros o tot a cent– de la rodalia de la plaça del mercat de Vilanova, em faig el valent a l’hora de pagar amb el dependent:

–Ni’hao –segons de tensió-. Nihao’ma?

Sembla mentida, però els ciutadans xinesos que ara viuen a Catalunya no en deuen saber res, de la globalització –millor mundialització?-, i encara se sorprenen, molt i molt gratament, quan algú fa l’esforç de dir-los quatle palaules en la seva llengua:

-“·$·$%%&/$&/ -m’etziba, tot somrient.

No goso demanar què carai m’ha dit, però la meva cara paga:

-Quiele desi ‘yo estoy bien’.

Trec pit i intento fer-me el valent:

-Y entonces wa’hinha qué quiere decir?

-‘Estoy bien’, también.

-Y wohan’lei?

-‘Estoy bien’, también.

Em demano si paga la pena continuar fent incursions en aquesta llengua, fins que la dependenta catalana –figura que s’està estenent molt i molt en aquest tipus de comerços– em soluciona la vida:

-Vamos, que no continues aprendiendo chino, que todo quiere decir lo mismo.

Pago, sense gosar dir ‘xiexie, i toco el dos.