CXXXVI Jo predico, tu prediques, ella predicarà

(Feia dies que no actualitzava el bloc, per això m’havia marcat precisament avui, el jorn postpi, com el dia que tocava fer-ho, pres pel neguit de pensar que tenia això “mig abandonat”. Amb tot, tenia l’excusa del teclat, que fa dies que fa lo ruc i no em deixa escriure accents, tal com vaig esbombar per Twitter –cliqueu-hi i sereu partícips de l’autobombo indecent. Tot barrinant l’entrada, el cel s’ha descongriat i la inspiració se m’ha aparegut…)

A la fruiteria de sempre, una dona d’aspecte mig oriental es dirigeix a la dependenta:

–Alvotaca?

La fruitera de posat foteta, fent honor a l’especificativa, fa uns ulls com una tronges:

–Tú lo quiere decir en catalang… Alvocà! –en dir-ho, se’m gira i em pica l’ullet, buscant la complicitat del panto que no cedeix mai i se li dirigeix sempre en la llengua de Fabra.

–Es que entre el castellano y el catalán me cuesta un poco –afegeix la dona mig oriental.

–No pasa nà! Lo que cuenta es intentarlo –i es torna a girar cap a mi, exagerant la picada d’ullet.

À vous, la interpretació de tot plegat.