adhuca't

Blog d'agitació lingüística personal i reflexions vàries

CVII El català de Robirosa

Una part essencial de l’èxit d’una imitació consisteix a mirar de reproduir amb exactitud la manera de parlar dels personatges que s’imiten i accentuar-ne els trets més característics. A “Crackòvia” o “Polònia” en trobem un bon grapat d’exemples: el catanyol de Montilla, la fonètica “relaxada” de Saura, les vibrants de Carod-Rovira (Cadod-Dovida), els parlars occidentals de Puyol i Bojan (algú farà saber als periodistes esportius que la j de Bojan no es correspon a la nostra fricativa, sinó a la i semiconsonàntica?), les arxiconegudes pífies del castellà de Cruyff (adés “kruif”, adés “kròif”, però mai “krauf”, que és la forma més semblant a aquest diftong del neerlandès) i, des d’ahir al vespre, el quec Yaya Touré Yaya (i no pas Touré Yaya).  

Ara que l’èxit del Barça de bàsquet està tan en voga, toca parlar de Jordi Robirosa, popularitzat al “Crackòvia” pel famós apostuflant –ell mateix explica que és un gal·licisme, époustouflant, ‘esbalaïdor’- i per la fal·lera de recórrer a un lèxic peculiar en les retransmissions. I és ben bé que ho claven; diumenge, durant la final, va deixar anar coses com cloure (en un context una mica estrany), desllorigador (atribuït a Jaka Lakovic, que parla un català força acceptable, per cert) o, fins i tot, un apostuflant “tot lo dia”. Fins aquí, personalment, no hi tinc res a dir, tot i que de ben segur que algun col·lega seu periodista opina que hauria d’emprar una llengua més planera.

El que sí que m’esparvera, però, és que al costat d’aquestes tries lèxiques deixi anar descerebrat, es descuidi d’algun pronom en d’aquells que fan tant de mal i usi, a tort i a dret, portar amb valor temporal i acumulatiu (“porta vint punts”). Tot plegat m’ha fet pensar en aquell criteri fabrià de bandejar formes que puguin induir a l’error; en Joan Costa posava com a exemples freturar (verb preposicional que s’empra transitivament) i la construcció a l’ensems (per analogia amb a la vegada).

I ho explica ben clarament Pla Nualart: sovint i menut propendim a emprar vocables ben poc propincs a la llengua real del carrer pel mer fet de cobejar parèixer més lletraferits, o bé, tal volta, per “deformació professional”. (Uf!) El que comporta tot plegat és que de vegades caiguem en l’error d’emprar formes impròpiament –de ben segur que a mi mateix m’ha passat durant l’exercici de parlar com Verdaguer–, o bé ens centrem tant a regirar el nostre vocabulari per cercar el lèxic menys terrenal que ens descuidem dels fonaments de la llengua: la sintaxi.

Amb tot, esteu d’acord que en Robirosa parli com ho fa, o bé us estimaríeu més que optés per un estil més planer? Podeu votar al menú lateral.

Anuncis

3 comments on “CVII El català de Robirosa

  1. afbourdiol
    12/05/2010

    Potser hauria d’haver afegit a la llista en Juan Carlos Navarro (quina mania, de catalanitzar els noms propis!) i en Ricky Rubio, amb el seu afany de cruspir-se els pronoms i l’arxiconegut NBA (enebeà). Ja ho van dir l’altre dia, durant la celebració de la Final Four: (JCN) “Estic content d’haver tornat de l’enebeà“; (RR) “Jo estic content de no haver anat”.

  2. montsellado
    12/05/2010

    Ai, em sembla que he estat l’únc votant a dir que sí i sento la necessitat de justificar-me. Votaria afirmativament si la pregunta es referís a un estil sintàcticament més polit, amb això completament d’acord; però no veig cap mal a fer servir un estil poc planer perquè m’imagino que l’objectiu és vendre el producte, crear espectacle, marca d’identitat… no sé si m’explico. Fa gràcia. I si l’objectiu no era aquest, si més no és el que en certa manera ha aconseguit: l’altre dia en Robirosa per la ràdio llançava un “apostuflaaaaant” dels seus a tot drap i el nano que passa per allà i em diu “Apa, parla igual que el del Crackòvia!”. (?)

    • afbourdiol
      12/05/2010

      Estic força d’acord amb tot el que dius, Montse. Que avorrit seria si tots parléssim igual, oi? I sí que tens raó que “marca tendència”, amb el vocabulari que empra i la manera de parlar que té. (En Montes a la catalana? Personalment, crec que encara li falta una mica.)

      L’única cosa que poso en dubte -ara havia escrit un “critico” massa acusador- és que barregi tot aquest lèxic tan poc corrent, a banda de molt nostrat i genuí, amb errades que fan força mal per ser periodista i, encara més, per ser el periodista que és. Sóc l’únic que a cops té la impressió que juga una mica a fer de Puyal, el qual fa tot just cinc mesos van nomenar membre de la Secció Filològica de l’IEC?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 11/05/2010 by in lèxic, mitjans de comunicació, pronúncia.

Entrades anteriors

Comptador de lletraferits