CVI Sobre destinacions desaparegudes i aparicions

Anar al PEI (Programa d’Ensenyament d’Idiomes) del carrer de Llull, creieu-me, és una odissea. Us diran que és al número 1, però no és pas veritat. Al seu lloc, hi trobareu edificis majestuosos d’obra vista, amb l’encant que hi afegeix tenir el Parc de la Ciutadella i el zoo ben a la vora. D’un edifici de la Pompeu, però, rien de rien.

Quan he anat al Campus de Ciutadella a demanar on (paraules incomprensibles) para el despatx en qüestió, una noia ben plantada m’ha dit que era allà mateix d’on venia, al carrer de Llull, on hi havia la verge. Evidentment, ja havia comprovat que trobar el PEI era una croada, però haver de recórrer a en Robert Langdon per arribar-hi, no m’ho esperava pas.

Després hi he caigut… La verge en qüestió no era pas quelcom de religiós, sinó un conjunt de posts, d’allò que en solem -mal- dir valla, en castellà verja -d’acord, més aviat seria una reixa-. El que més m’ha sobtat, però, no és pas sentir-ho d’algú que treballa al PEI, sinó que el barbarisme en qüestió fos aquest: estic fart de sentir valla pertot, fins i tot per lletraferits, però mai de la vida verge o verja, tant se val.

Creieu-me, de “barbarismes genuïns”, en trobareu al llibre El gran dictat -m’he guarit de l’ensurt de l’aparició de la verge amb aquesta adquisició-. El PEI, ja que hi som, és en un barracó que hi ha al bell mig d’un descampat. Es veu que això de “picar pedra” per convertir-te en algú en aquest petit món de l’ensenyament de llengües és ben literal. Amén.