‘Els dos’ o ‘tots dos’?

(article publicat a la revista Tothosap del juny del 2024)

Caiem en una ultracorrecció quan apliquem una correcció en un context que no la demana, ens passem de frenada i acabem canviant una cosa adequada per una altra d’inadequada.

No cal ser cap llumenera per intuir que una de les màximes pors dels correctors lingüístics és que ens passi per alt un error. Guardians com som de l’adequació i la genuïnitat d’un text, no detectar una pífia sempre és motiu de lament.

Sapigueu, però, que hi ha una cosa molt més greu que no caçar una errada en un text, que és introduir-n’hi una. El bon corrector sap que no és l’autor de la peça, però la vanitat és omnipresent, i vèncer l’impuls de remenar el que no toca de vegades costa. Un concepte interessant en aquest sentit és la ultracorrecció, que és aplicar una correcció en un context que no la demana, passar-nos de frenada i acabar canviant una cosa adequada… per una altra d’inadequada.

Un exemple: a hores d’ara tots sabem que el català actual abusa del verb estar en contextos en què hauria de prevaldre ser, com quan indiquem la localització d’una cosa. No podem dir que *Sant Antoni està al capdamunt de la Rambla, sinó que Sant Antoni és al capdamunt de la Rambla. Aquesta incorrecció és molt habitual, i això fa que els correctors ens enravenem a la cadira sempre que ensopeguem un estar.

Us heu trobat mai, però, que sou a teatre i diuen que *L’espectacle és a punt de començar? Com indica l’asterisc anterior, la frase anterior és poc adequada: hauríem de dir L’espectacle està a punt de començar. Escarmentats com estem que ser perdi llençols a favor d’estar, a cops fem aparèixer ser quan no toca. Apunteu-vos-ho bé: davant de complements que comencen amb preposició (i que no expressen un lloc), diem estar: estem de vacances, tot està en ordre o estem a favor d’una mesura. Canviar-ho per ser és una ultracorrecció.

Al nostre parlar, quan ens referim a un element que ja hem esmentat abans amb l’article i un numeral, convé que ho canviem per tots i numeral. Un exemple: Avui han trucat el Xavier i el Jordi. *Els dos m’han dit que vindran a sopar hauria de ser Avui han trucat el Xavier i el Jordi. Tots dos m’han dit que vindran a sopar. Per simplificar: els dos (o els tres o els quatre…) ha de ser tots dos (o tots tres o tots quatre…). Això sí, la construcció amb tots té una restricció de significat: implica que tots els elements a què fem referència fan la mateixa acció… per separat.

Passa sovint que algú no té en compte la restricció semàntica anterior, aplica indiscriminadament tots dos cada cop que troba els dos… i es passa de frenada. Fixeu-vos en les frases següents:1) Els EUA i l’Iran no s’avenen. Les diferències entre tots dos són evidents; 2) Aquells dos nois s’agraden: fixa’t com es miren tots dos; 3) La Joana i la Mar es coneixen des de petites, i totes dues es van casar l’any passat. Sapigueu que hi ha dues frases i mitja que són incorrectes.

A la frase 1, el corrector ha esmenat les diferències entre els dos sense tenir en compte que els dos elements estan interrelacionats (la preposició entre ho deixa clar): no s’expressa cap acció que tant els EUA com l’Iran fan independentment. Per tant, parlar de *diferències entre tots dos no funciona pas (podem dir les diferències entre si, entre els dos països, etcètera). A la frase 2, els dos nois es miren mútuament, és recíproc, i tampoc és adequat d’escriure-hi tots dos (podem dir fixa’t com es miren, i prou).

La frase 3 té trampa (per això hi ha “dues frases i mitja incorrectesˮ). Si diem que totes dues es van casar, volem dir que tant la Joana com la Mar van passar per l’altar amb les seves respectives parelles. Fan la mateixa acció, casar-se, separadament. En canvi, si volem dir que es van casar entre elles, no podem dir totes dues es van casar, sinó es van casar i prou, per exemple.

La moralina de tot plegat és que hi ha pocs canvis lingüístics que s’apliquin automàticament, sense tenir en compte el context. La correcció no casa amb tothom, ves.