adhuca't

Blog d'agitació lingüística personal (i d'alguna cosa més)

La normativa i el dring

(article publicat a la revista Tothosap del febrer del 2022)

Si preguntéssim als professionals de la llengua quina és la consulta que els fan més sovint, hi hauria discrepàncies, amb diverses candidates a pregunta del milió. Ara bé, segur que tots tindrien clar com se solen formular aquestes preguntes: “És correcte?ˮ, “Es pot dir?ˮ, “És català?ˮ.

Ja hem parlat a bastament de la inseguretat que ens genera als catalanoparlants enfrontar-nos a la nostra pròpia llengua. Compartir espai amb el segon idioma més parlat del món per força afecta la parla més petita, que acaba contaminada per la més forta.

Per això la dicotomia correcte/incorrecte ha fet tant forat. En l’última actualització de la gramàtica normativa (2016), l’Institut d’Estudis Catalans va abandonar aquesta nomenclatura per parlar d’adequat/inadequat i d’àmbits d’ús i registres, però així i tot els catalanoparlants ens continuem trobant sovint en la mateixa disjuntiva.


Els que ens dediquem a l’àmbit de la correcció, la traducció i l’ensenyament de català, però, sempre intentem anar més enllà d’aquest primer estadi. Un cop hem comprovat que una frase és correcta (o adequada), cal verificar que funciona des de tot un seguit de factors sovint no tan evidents i que podríem definir com el dring, la genuïnitat, la naturalitat… No n’hi ha prou que en una oració tota l’estructura i els elements estiguin previstos per la normativa, sinó que també convé que llisquin, que facin de bon llegir i sonin espontanis i vius.

Fa poc parlàvem de la polisèmia, paraules que tenen més d’un significat, i ara ens referirem a la sinonímia, que és una mica el contrari: mots que comparteixen sentit. Primer de tot cal tenir en compte que la sinonímia absoluta és una quimera, i que sempre cal anar amb peus de plom. Ja vam explicar que presó i garjola volen dir el mateix però que no pertanyen al mateix registre: la segona és més informal que la primera.

De vegades, sota l’influx constant de l’espanyol, tendim a calcar estructures comunes a totes dues llengües en detriment d’altres de ben vives i genuïnes. Quan trepitgem el peu a algú podem dir ho sento, però també em sap greu. Quan algú ens dona les gràcies podem contestar dient de res, però també i ara (arraconem a tu, sisplau!). I si alguna cosa no ens acaba d’agradar podem dir que no ens convenç, però també que no ens fa el pes.

Si us hi fixeu, dels parells de sinònims anteriors, els primers cada cop guanyen més pes respecte als segons. I justament vencen les formes que coincideixen amb el castellà (lo siento, de nada, no nos convence), que restringeixen l’ús d’alternatives ben genuïnes.

Podem preferir o estimar-nos més una opció. Sorprendre’ns o no saber-nos-en avenir. Necessitar una eina o haver-la de menester. Ser necessaris o caldre.

No es tractade defugir per defecte les paraules o estructures que compartim amb el castellà, sinó de no traduir sempre literalment i arraconar alternatives d’allò més genuïnes. Ja us ho podeu creure… o pujar-hi de peus.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Informació

This entry was posted on 31/01/2022 by in Uncategorized.

Navegació

Entrades anteriors