adhuca't

Blog d'agitació lingüística personal (i d'alguna cosa més)

‘Pròxim’ o ‘proper’?

(article publicat a la revista Tothosap del desembre del 2021)

Hem parlat a bastament de la influència sovint nociva que té el castellà en el català. Més enllà de calcs de tota mena, en alguns casos es percep en la simple actitud d’inseguretat del parlant envers la seva pròpia llengua. Escarmentats com estem que ens diguin quantes coses de les que diem són castellanismes inadequats, hi ha cops que, davant d’un parell de paraules sinònimes, ens decantem per la més diferent de l’espanyol, per allò d’allunyar-nos del perill, i no sempre l’encertem.

Per exemple, preferim gratar a rascar, trigar a tardar, signar a firmar, surar a flotar, darrer a últim, manca a falta, cercar a buscar o proper a pròxim. Com deveu suposar, tots aquests mots són correctes en català, per bé que la meitat coincideixin sospitosament amb els castellans. Com sabeu, tant el català com l’espanyol provenen del llatí, i és d’allò més normal que comparteixin arrels de mots, igual que en compartim amb l’aranès, el francès, el portuguès, l’italià o el romanès.

De fet, de les parelles de paraules anteriors, n’hi ha una amb què actuem de manera especialment desencertada: pròxim i proper. Com que en espanyol es diu próximo, cada cop més sentim proper per bandejar el suspecte pròxim. Sapigueu que en llengua, com a la vida, l’edat és un virtut: com més antiga és una paraula, més genuïna és (si no cau en desús, esclar). En aquest sentit, com més enllà hàgim de retrocedir per trobar-ne l’origen, menys sospitosa ens hauria de semblar.

Doncs bé, sapigueu que, mentre que pròxim és del segle XVI, proper tot just és de finals del XIX, un veritable nounat lingüístic. De fet, el que és antic de debò és l’adverbi prop (segle XII), i ni tan sols el verb derivat, apropar, té gens de tradició (com proper, és de les acaballes del XIX). El que s’ha dit tota la vida és acostar (segle XIII).

Segons això, val més dir la pròxima setmana que la propera setmana: totes dues opcions són adequades, però la primera és més genuïna. Ara bé, oi que us sona més natural dir la setmana que ve? De vegades convé que agafem perspectiva i defugim la literalitat del castellà per trobar el veritable dring genuí. I tampoc no hauríem d’oblidar la forma la setmana entrant. És ben nostrada i, enmig de debats entre pròxim i proper, la solem deixar de banda.

Abans parlàvem de l’edat de les paraules, però també hem de tenir en compte la zona on es fan servir. Dels parells de mots que hem esmentat abans, n’hi ha dos que sentim a tort i a dret: darrer (en comptes d’últim) i manca (i no pas falta). En aquest cas, no hauríem de fer números per decidir quina opció és la més apropiada, sinó simplement posar-hi sentit comú i parar l’orella: darrer i manca són paraules vives avui dia, i tant, però no en el nostre dialecte. Més aviat es fan servir en la variant balear, per exemple. Nosaltres, doncs, ho hem de dir… com ho havíem dit sempre: últim i falta.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Informació

This entry was posted on 03/01/2022 by in Uncategorized.

Entrades anteriors