adhuca't

Blog d'agitació lingüística personal (i d'alguna cosa més)

El què i el com

(article publicat a la revista Tothosap de l’octubre del 2021)

Quan parlem de competència lingüística solem pensar en l’habilitat d’una persona per expressar-se en un idioma, sovint relacionada amb la fluïdesa, la correcció o la riquesa lèxica. És indubtable que totes aquestes qüestions són molt importants a l’hora de dominar una parla, però hi ha un altre aspecte que passa més desapercebut i que no tothom domina com cal: els registres.

I és ben bé que, per ser competents en una llengua, també hem de ser capaços d’adaptar el que diem a la situació comunicativa: no parlem igual a la barra del bar que en una reunió de feina. Aquests nivells de la parla, relacionats amb el grau de formalitat, es coneixen com a registres. Una persona es pot fer entendre perfectament en anglès, però si només ha après l’idioma en pubs a altes hores de la matinada difícilment se’n sortirà en una entrevista de feina, per exemple.

En aquest sentit, si per exemple prenem el concepte de ‘tenir un sentiment de malestar’, parlarem d’enutjar-se en un registre culte o literari, d’enfadar-se com a forma estàndard o neutra, d’emprenyar-se col·loquialment o d’encabronar-se encara més vulgarment. Si parlem amb un amic li podem dir que “El bar està xapatˮ, però a l’entrevista de feina no l’encertaríem gaire si preguntéssim: “Quin dia xapa, l’empresa?ˮ.

Potser aquests casos són molt clars, però no sempre és tan obvi. Durant l’anomenat procés ens hem fet un fart de sentir com els polítics parlen de líders que són a la “garjolaˮ o de com durant l’1-O la policia va “atonyinarˮ els votants. Que potser garjola o atonyinar no són correctes? I tant, però no són paraules adequades en un context mínimament formal. Com en molts altres casos, aquí ens traeix la voluntat de voler-nos allunyar del castellà: està molt bé que vulguem recórrer a alternatives genuïnes per a presó o pegar, i garjola i atonyinar tenen una sonoritat magnífica, però no són totalment equivalents. Són sinònims pel que fa a significat, però no pel que fa a l’ús.

Ara posem-nos a l’altre extrem: quantes vegades no hem trucat per telèfon a una empresa i, si hem tingut la sort que ens atenguessin en català, hem hagut de sentir allò de “Li preguem que romangui a l’esperaˮ. No us sona forçada, aquesta frase? Si quan els polítics parlen de líders engarjolats pequen de ser massa informals per a la situació comunicativa, amb Li preguem que romangui a l’espera passa una mica el contrari: volem ser tan formals que l’espifiem.

Aquí el problema és que tota la frase no s’aguanta gaire: en català més aviat solem pregar a les esglésies, i el verb romandre, a banda d’estrany, pertany a un registre literari, culte. Altre cop la inseguretat: de vegades sembla que per ser més formals, o més “correctesˮ, no diem les coses com les sentim, amb paraules que fem servir habitualment, quan la regla número u del bon parlant és que no ens hem de forçar a dir coses que, valgui la redundància, no diem.

Quin problema tenim amb Espereu-vos, sisplau?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Informació

This entry was posted on 26/10/2021 by in Uncategorized.

Navegació

Entrades anteriors