adhuca't

Blog d'agitació lingüística personal (i d'alguna cosa més)

Els ultres de la guixeta

(article publicat a la revista Tothosap del setembre del 2021)

En llengua, com a la vida, hi ha vegades que de tant repetir una cosa sembla que acaba sent veritat, encara que sovint no tingui ni cap ni peus. Una de les falses veritats més famoses relacionades amb el català té a veure amb l’ús de la paraula guixeta per evitar taquilla quan parlem del lloc on comprem una entrada. Anem a pams.

La paraula guixeta és un gal·licisme: prové del francès guichet. Ja hem dit algun cop que el català, per motius obvis, té força manlleus d’aquesta llengua, especialment de la cuina, com xef, bullabessa, paté, crep o gormand. El mal és que si busqueu guixeta en qualsevol diccionari… no l’hi trobareu pas, perquè no es considera un mot adequat. Fins aquí la primera falsa veritat: guixeta no és correcte (tatuem-nos-ho al front).

El que és innegable és que ja fa anys i panys que fem anar aquesta paraula. Què ho fa? La resposta és molt fàcil: l’alternativa, taquilla, es considera un castellanisme. De fet, és ben bé així: taquilla prové de l’espanyol, però ja hem explicat que, de la mateixa manera que el català té molts gal·licismes, encara que només sigui per proximitat, també té molts hispanismes, i no tots són inadequats (això també ens ho podríem tatuar).

Taquilla, doncs, prové de l’espanyol, que al seu torn va prendre la paraula de l’àrab tâqa, llengua en què volia dir ‘finestra’, d’on vindria el sentit d’un punt d’expedició de bitllets. És a dir: per defugir el castellanisme (adequat), recorrem a un gal·licisme (inadequat), i fugim del foc per caure a les brases. Això, en llengua, s’anomena ultracorrecció o hipercorrecció, i passa quan un parlant intenta esmenar una forma ja vàlida (taquilla) pensant-se que no funciona i acaba caient en una incorrecció (guixeta). Passar-se de frenada, vaja.

El català, per la inseguretat que genera als mateixos parlants parlar “correctamentˮ, té molts exemples d’ultracorreccions. Per exemple, *certificat metge: com que d’un médico en diem metge (sisplau, no abusem de doctor!), ho traduïm així en tots els contextos, sense tenir en compte que, com a adjectiu, mèdic és la forma adequada. Un altre clàssic és quan diem *camerí: la forma adequada és camerino, un italianisme amb una terminació sospitosa que més d’un deu pensar que també és un castellanisme inadequat.

Tornant a la taquilla, convé fer un últim apunt: en català funciona en el sentit que ja hem explicat, de punt de venda d’entrades, però no en l’altra accepció que també és vàlida en castellà: el lloc, al gimnàs, al supermercat o en un institut nord-americà, on desem alguna cosa. En aquest cas taquilla no funcionaria en català, i la forma adequada seria, simplement, armariet, una alternativa potser massa genèrica que probablement farà que d’aquí uns quants anys s’acabi acceptant l’hispanisme en tots dos sentits, com ja fan alguns mitjans de comunicació.

El que no és irreversible són els tatuatges. N’hi ha que sembla que no ho sàpiguen.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Informació

This entry was posted on 13/09/2021 by in Uncategorized.

Navegació

Entrades anteriors