No deixem de dir ‘naltros’

(article publicat a la revista Tothosap del gener del 2021)

Si busquem nosaltres (o vosaltres) al Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC), hi veurem aquesta única forma: nosaltres.En canvi, si consultem el Diccionari català-valencià-balear (DCVB), hi trobarem fins a 40 variants d’aquesta paraula. Només un tast: nosaltros, naltres, matros, noatros, naltris,mosaltros, mosatres, noltros, nantri o naltros, esclar.

Per què passa això? Perquè el primer diccionari és el normatiu, i fixa l’ús de la llengua en registres formals i en la llengua estàndard (el model de referència per a tots els parlants, que facilita la intercomprensió). En canvi, el segon és descriptiu, i mira de recollir totes les formes possibles d’un mot en els diferents dialectes. Com és evident, el DIEC no pot aplegar totes aquestes variants locals: no hi caben ni tampoc és el seu objectiu. En canvi, el DCVB es va fer pensant precisament en això.

Tot plegat vol dir que és millor dir nosaltres que naltros? De cap de les maneres. El que vol dir és que quan escrivim, o bé quan fem un ús més o menys formal de la llengua, hem de fer servir les formes que recull el DIEC. En canvi, en contextos més informals, principalment orals, hem d’utilitzar les variants que corresponen al nostre dialecte. Si fem un treball a la universitat o presentem el telenotícies, hem d’escriure o dir nosaltres, però a casa, al bar o quan anem a mercat, hem de continuar dient naltros.

L’exemple de nosaltres és molt clar per la gran varietat de formes, però de pronúncies genuïnes que no acaben de casar amb l’ortografia fixada n’hi ha moltíssimes. Calceu-vos: dugues, aiga, estolviar, juriol, asmari, escomençar, istiu, quansevol, dingú, fenya, jonoll, allavòrens, sapiguer, vegilar, ideia, racció, àpit… No acabaríem mai.Només cal parar l’orella quan parlen els avis que no van ser escolaritzats en català, que no es veuen influïts per l’ortografia.

Passa sovint que ens pensem que no fer servir la variant estàndard d’una paraula és inadequat o incorrecte, però res més lluny de la realitat: tota aquesta varietat de formes és riquesa lingüística. Són pronúncies relaxades però ben genuïnes, que la parla ha generat autònomament i que no suposen cap amenaça, sinó tot el contrari. Una cosa és dir vado, un castellanisme entranyable però incorrecte de totes totes, i una altra, pronunciar fandilla, que és tan català com el folre i les manilles.

Els beneficis de l’escolarització en català i de disposar de mitjans de comunicació en la nostra llengua són innegables, però també són una arma de doble tall: atès que la variant que s’hi fa servir és l’estàndard, els parlants, de mica en mica, hem anat arraconant maneres de dir que s’allunyen de la variant formal. Ara no es tracta de forçar-nos a utilitzar totes aquestes formes populars; simplement tinguem present que són ben adequades si les fem servir quan toca.