La mascareta us engavanya?

(article publicat a la revista Tothosap del desembre del 2020)

Per fi comença a fer fred i la mascareta fins i tot s’agraeix, perquè ens serveix per abrigar-nos, però fins fa quatre dies ens en queixàvem perquè ens feia calor. No direm que *ens donava calor, ja que hi ha tota una colla d’accions que en català expressem amb el verb fer i no pas amb donar: fem petons i abraçades; algunes coses ens fan por, ràbia, pena, fàstic i fins i tot enveja, i a la tele hi fan el partit de futbol o el passen. Això últim, però, ja gairebé ho hauríem de dir en passat.

De vegades també rondinem perquè se’ns belluga, ens balla o ens va baldera: en aquests casos direm que ens cau. No direm mai que *se’ns cau, que és un castellanisme flagrant, incorrecte es miri com es miri. I tampoc direm que *ens pugem al cotxe o *ens baixem del tren: pugem al cotxe o baixem del tren. Sempre mirant de no caure (no pas *caure’ns) a l’esvoranc que hi ha entre el vagó i l’andana, esclar.

Per als capgrossos el problema és el contrari: la mascareta els va petita. Aleshores direm que estreny, perquè, tatuem-nos-ho al front, el verb *apretar no és mai correcte. Lluny de ser un inconvenient, aquí el català guanya per golejada al castellanisme: tenim moltes paraules diferents per expressar el mateix. Podem tocar, pitjar o clicar un botó; trepitjar o prémer l’accelerador; collar, pressionar o burxar algú; estrènyer el cinturó; arrencar a córrer; serrar les dents… També podem dir que la classificació està igualada, que tenim una agenda atapeïda i, quan convé augmentar el ritme de feina, que cal tibar. Paro?

Sigui com sigui, ara ja podem rondinar amb una mica més de propietat quan la mascareta ens fa nosa. I, si encara no en tenim prou, sempre podem recuperar una paraula quees diu ben bé de la peça de roba que ens obstaculitza el moviment i no és còmoda de portar: engavanyar.