adhuca't

Blog d'agitació lingüística personal i reflexions vàries

203 Una llegítima legítima

Quan corregint t’adones que el corrector no marca cap paraula del sintagma les opcions llegítimes, arqueges les celles. Temerós però encara incrèdul, consultes el diccionari, que et corrobora que a) *llegítim no existeix, ergo, com pensaves, el sintagma que hem pres d’exemple no rutlla (hauria de ser les opcions legítimes), però b) llegítima, com a substantiu femení, sí que existeix, tot i que amb un significat molt més restringit: aquella part de l’herència que no depèn pas del testador pròpiament i que ha de recaure, sí o sí, en els familiars més propers. Val a dir que darrerament a casa hem feta anar força aquesta paraula, però sempre n’hem dit legítima (ultracorrecció?).

Per explicar el fenomen de palatalització de les eles a principi de paraula del llatí (ço és, per què passem de lingua a llengua, de locus a lloc [res a veure amb el loco que recull el DCVB] o de lupus a llop), us explicaré una anècdota: fa uns anys, en una entrevista de feina, el quefe no lletraferit d’una empresa va dir que s’havia de vetllar per “la correcció llingüística dels treballadors”. La cursiva a llingüística és perquè quan va pronunciar aquesta paraula ho va fer amb ironia, amb una ela doble (o triple) ben marcada, ja que, de fet, la forma correcta és lingüística (més endavant hi tornaré).

Per què el quefe no lletraferit va fer aquesta broma? Doncs perquè en català totes les paraules que en llatí començaven per ela van evolucionar a una ela doble, a una palatal. Bé, totes totes no, ho van fer totes les patrimonials, les populars o hereditàries que van sorgir per la pròpia evolució de la llengua. Les úniques que no ho van fer van ser els cultismes, molts dels quals van entrar a la llengua posteriorment. Tot plegat provoca que de vegades es cometi l’error de fer patrimonial, d’adaptar a la pròpia evolució fonètica de la llengua, paraules que no ho són, com ara *llingüístic, *llògic o *llegítim (ep, com a adjectiu!).

Tornant al cas que ens ocupa, una possible explicació a per què conviuen al diccionari l’adjectiu legítim amb el substantiu llegítima podria ser que la segona, per un motiu tan evident com que afectava la butxaca, de seguida va ser un mot d’ús popular i habitual. Legítim, en canvi, no, que no era d’ús habitual entre els parlants, i per això es va quedar amb la forma culta. Fixem-nos, de fet, que segons el GDLC totes dues són del segle XIV, provinents del llatí legitimus.

Per acabar, un parell de reflexions més:

a) El GDLC informa que lingüístic ve de llengua, però tot plegat no té cap sentit. Ve de lingüista, que al seu torn és un “derivat savi del llatí lingua”. De fet, és una paraula força recent, del XIX. Lingüístic no pot pas venir de llengua perquè l’evolució natural hauria de ser passar de la ela a la ela doble, no pas al revés. El DCVB ho recull com cal.

b) De vegades hi ha formes dobles: lliberal remet a liberal. El DCVB també recull lentilla (amb la marca “grafia antiga”) com a llentilla. El DIEC i el GDLC, en canvi, associen lentilla a la lent de contacte i llentia (o llentilla) per al llegum.

doble ela

Un clàssic

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 22/04/2015 by in Alcover-Moll, anècdotes, diccionaris, etimologia, lèxic, no llueix tot el que és or, pronúncia, ultracorreccions and tagged .

Entrades anteriors

Comptador de lletraferits