adhuca't

Blog d'agitació lingüística personal i reflexions vàries

201 Ara t’escolto

Avui tractaré una qüestió tan poc original com la discussió sempiterna de quan hem de dir sentir i quan escoltar. Precisament perquè se n’ha parlat molt i molt, de bell antuvi m’havia plantejat si no era millor tirar pel dret, no explicar la teoria, i simplement exposar-vos l’exemple que dóna peu a aquesta entrada i descobrir-vos la sopa d’all. Rumiant-hi un mica, però, fer una cosa sense parlar de l’altra resulta gairebé impossible, així que finalment hauré de sucumbir una mica a l’explicació teòrica. Això sí, aquesta entrada no pretén ser una explicació exhaustiva de la qüestió.

Recordo un dia a la facultat, a classe de Llengua Normativa A, en aquella època en què encara no entenia per què per ser traductor d’anglès i francès m’havien de donar la tabarra amb el català, que Joan Costa ens va explicar els mals usos del verb olorar. Unes hores després, al bar, una companya d’assignatura, que per tant tenia el català com a llengua materna, va etzibar: “Que bé que olora! Ai, no, que hem dir ‘Quina bona olor que fa'”. L’amiga del costat li va riure la gràcia i jo fins uns quants anys anys més tard no em vaig adonar realment del que acabava de veure: l’escenificació d’una batalla perduda.

La problemàtica derivada d’olorar prové del fet que aquest verb es fa servir únicament com a verb transitiu (El Tony sempre olora el vi abans de tirar-se’l gola avall), amb la voluntarietat d’ensumar una cosa, i no funciona intransitivament (*”Aquí olora a rata”, va dir el Christopher), quan de fet no ensumem res sinó que ens arriba una flaire. En aquests casos direm fer olor (o fer pudor, en l’exemple anterior). Tot plegat sembla influència del castellà, en què tant es pot fer servir el verb oler transitivament i intransitiva, voluntàriament i involuntària. Passa igual amb l’smell anglès o el sentir français. L’olorar, doncs, s’apropia contextos que no li pertanyen.

És un cas semblant al de sentir i escoltar, en què el primer s’usa, grosso modo, quan el so ens arriba de manera involuntària, inesperada, i el segon quan hi ha l’acció de parar l’orella. Direm, per tant, que El Sil no va sentir el Paulie, que trucava insistentment a la porta i, en canvi, que El Bobby va escoltar atentament les consignes del Junior. El castellà teòricament també fa aquesta distinció entre oír i escuchar; dic teòricament perquè darrerament sembla que fins i tot en aquesta llengua es confon l’un amb l’altre. Altra vegada, una de les formes es cruspeix l’espai de l’altra; en aquest cas escoltar s’imposa a sentir.

Òbviament, la casuística és més complicada que no pas els exemples tan obvis que acabo d’exposar. Per això, sovint, més enllà de la teoria, per saber veritablement si un escoltar rutlla o no només ens queda recórrer a la intuïció. I per això parlava abans de “la batalla perduda” de la companya d’universitat: ai, quan els mateixos parlants presumptament competents patinem! Malauradament, la taca d’oli s’escampa ràpid, i ja fa uns quants anys que sentim tot sovint exemples d’escoltar que ens haurien de fer mal a les orelles en boca de persones que presumptament haurien de ser capaces de fer-ne la distinció, per exemple presentadors de ràdio i televisió catalans (i catalanoparlants materns).  

Més enllà d’exemples més o menys clars, però, òbviament de tant en tant ensopegues algun cas d’aquells tan deliciosos que et fan ballar el cap. Concretament, l’altre dia a la feina ens vam trobar la frase següent:

La jutgessa mateixa, en acabar la declaració, escolta atònita com ell comenta que ja és ‘trending topic’

Tot i que encara a hores d’ara no hi ha quòrum entre tots els companys a l’hora de jutjar si l’exemple rutlla o no, m’arrisco a dir que és incorrecte. Jo diria que ho sent. Més enllà que la primera vegada que ho vaig llegir em va grinyolar (i amb això crec que ja n’hi hauria d’haver prou per canviar-ho), ho miraré d’argumentar teòricament:

Malgrat que en el cas d’olorar la restricció rectal és clara (només pot funcionar transitivament), amb el parell sentir/escoltar aquesta petita ajuda desapareix, ja que tots dos poden rutllar transitivament:

a1 La Carmela recorda el Furio quan escolta aquella música (‘quan seu al sofà i posa el disc’)

a2 La Carmela recorda el Furio quan sent aquella música (‘quan li arriben els sons’)

b1 Ja podien parlar, que el Corrado no els escoltava (‘tant li feia el que li diguessin’)

b2 Ja podien parlar, que el Corrado no els sentia (‘no hi sent bé’)

Podem, doncs, escoltar o sentir una cosa (exemples a, i també la ràdio, la televisió o les notícies) o algú (b, i també l’Adriana, la Meadow o el Jackie Aprile).

 

Ara fixem-nos en els exemples següents:

c1 L’AJ escoltava el discurs de son pare (‘feia atenció a son pare per entendre’n el missatge’)

c2 L’AJ sentia el discurs de son pare (‘l’oïa, el percebia, tot i que era al pis de dalt’)

d1 *La psicòloga va haver d’escoltar tot sovint: “La teràpia no serveix de res”

d2 La psicòloga va haver de sentir tot sovint: “La teràpia no serveix de res”

Podríem dir que c i d són exemples a cavall entre a i b, entre ‘algú’ i ‘una cosa’, en aquest cas el missatge d’aquest algú. La diferència entre c i d, però, és que a c el missatge ve recobert d’una etiqueta (el missatge, el discurs, les paraules) i a d, en canvi, tenim explícites les paraules d’aquest algú (“la teràpia no serveix de res”).

Si dèiem abans que sentim una cosa involuntàriament i l’escoltem voluntàriament, no podrem dir mai que escoltem unes paraules concretes d’algú, en el sentit que fem atenció al que ens diu a aquest algú, però no sabem què dirà exactament i, per tant, no ho escoltem voluntàriament. Així, d1 només podria funcionar si la psicòloga estigués fent un estudi fonètic i estigués analitzant aquesta frase en concret, ja sabedora de la seqüència de mots que sentirà.

En l’exemple que ha donat peu a aquest explicació (La jutgessa mateixa, en acabar la declaració, escolta atònita com ell comenta que ja és ‘trending topic’) ens podrien fer ballar el cap els incisos i el fet que el comentari d’aquest ell és en discurs indirecte, però en realitat l’exemple no deixa de ser: *La jutgessa escolta: “Ja sóc ‘trending topic'” (pastada a d1). La jutgessa escolta voluntàriament aquestes paraules? De cap manera. Fa atenció a la persona, al que diu, al seu missatge, però les paraules concretes li arriben sense saber quines eren abans. Més encara si queda atònita.

Tot plegat pot semblar d’allò més complicat, però no ho és: simplement cal recordar que quan reproduïm les paraules exactes que ens han arribat d’algú sempre haurem de dir que les hem sentides, per molt que escoltéssim l’interlocutor i el seu missatge. Si tinguéssim en compte, simplement, la qüestió de la voluntarietat i la involuntarietat i aquest darrer apunt salvaríem molts i molts exemples d’escoltar que fan arrufar les orelles.

 

[NOTA DEL BLOGAIRE: Se m’ha acudit mentre pensava els exemples d i no em puc estar de dir-ho. Què passaria amb els exemples següents?:

e1 La psicòloga va haver d’escoltar la seva queixa

e2 La psicòloga va haver de sentir la seva queixa

Hom podria dir, havent llegint tota aquesta entrada, que els exemples e són com els c, “el missatge d’algú etiquetat”, però aquí tenim una diferència: és una etiqueta subjectiva. En diem queixa perquè ja sabem que en aquest missatge aquest algú es plany d’alguna cosa. En altres paraules i per tancar la paradeta: e1 només funcionaria si la psicòloga ja sabia abans de parlar amb el seu interlocutor que es volia queixar; si simplement hi havia quedat i no sabia què volia, e1 no rutllaria.]

soprano

El gran Tony Soprano

 

Anuncis

3 comments on “201 Ara t’escolto

  1. Marta Breu
    29/06/2015

    Fa temps que volia comentar-te que aquest apunt em sembla molt útil per explicar la diferència entre els verbs (sobretot els exemples de la jutgessa i la psicòloga). Aquest matís de voluntarietat i no voluntarietat que comentes és la clau de la qüestió! T’enllaço a l’entrada que en vaig fer jo fa temps al meu blog (que no és tan precisa com aquesta).

  2. Retroenllaç: Sentir i escoltar | Fica-hi la llengua

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 04/12/2014 by in altres llengües, anècdotes, falsos amics, Joan Solà, verbs and tagged .

Entrades anteriors

Comptador de lletraferits