adhuca't

Blog d'agitació lingüística personal i reflexions vàries

200 ‘Escrache’ a l’escarni

Ja fa uns quants mesos va sorgir a la feina l’enèsim dubte relacionat amb un terme acabat de sortir del forn: escrache, ‘la manifestació en la qual un grup d’activistes es dirigeix al domicili o lloc de treball d’algú a qui es vol denunciar’ (font: Viquipèdia). Com bé sabem, aquestes manifestacions van aparèixer a Sud-amèrica, més concretament a l’Argentina, habitualment per denunciar escàndols de corrupció o que afecten els drets humans i sovint amb personatges relacionats amb les fosques dictadures de la zona.

escrache

Posteriorment aquests escraches van saltar l’Atlàntic i van arribar a la Península, on van passar a assenyalar personatges públics relacionats amb escàndols delictius, com ara (no ho diríeu mai) polítics. Un cop la realitat ja era aquí, calia prendre la decisió de què es feia en català amb l’espècie forana, amb el substantiu escrache i el verb escrachar, aquest darrer potser no tan habitual.

Com sempre en casos com aquest, hi ha diferents solucions:

a) Tirar pel dret i adoptar el terme tal qual, cosa que en principi exigeix escriure-ho en cursiva: escrache.

b) Adoptar la paraula, però adaptar-la ortogràficament: escratxe. Cal entendre que aquesta opció seria, en tot cas, la preferible d’aquí un temps (com a pas més enllà d’haver adoptat escrache), i només si el concepte continua vigent i la paraula es continua fent servir; si no, es corre el risc d’omplir el diccionari de fòssils. D’altra banda, adaptant-ho ortogràficament es podria induir a alguna lectura errònia (s’haurien de neutralitzar les vocals de les puntes?) que es resoldria si el terme ja s’hagués consolidat prou a la llengua i tothom sabés quina és la pronúncia adequada, més propera a la forma castellana (una mica com el cas de haima, en què ningú no ensordeix la hac).

c) Trobar una perífrasi més o menys explicativa: manifestacions denunciatòries, denúncies públiques, assetjament públic o alguna fórmula d’aquest tipus. Aquesta opció, evidentment, resulta menys àgil i menys econòmica en termes d’eficiència comunicativa.

Sembla, però, que alguns mitjans (i ja ho heu vist, la Viquipèdia mateixa) van decidir anar més enllà i optar per una quarta via: aprofitar una paraula ja existent en català i que guarda una certa semblança ortogràfica i de significat amb l’escrache: escarni (i, aprofitant l’avinentesa, fer (un) escarni per a escrachar). Es tracta d’un cas en certa manera semblant a quan de bon principi es va decidir fer bloc per a espais com aquest que llegiu. Com ja sabeu, uns anys més tard l’IEC va rectificar i va decidir adoptar blog, opció que comparteixo.

Com que ja fa estona que se m’ha vist el llautó, us diré que la meva opció preferida seria tirar pel dret i fer-ne escrache, en cursiva. Alhora condemno l’escarni, pels motius següents (que extrec d’una interessant conversa sobre la qüestió al Fica-hi la llengua, blog que us recomano fermament):

a) És una màxima que s’ha de defugir la polisèmia i, més aviat, tendir a crear nous significants. Tan simple com això.

b) És perillós que optant per escarni acabem deformant el significat real que té aquesta paraula. És evident que una cosa és ‘fer burla’ i una altra ‘assenyalar protestant’. Trobo que fins i tot és més perillós en aquest sentit que l’antic bloc com a ‘blog’, en el sentit que al capdavall bloc (‘llibreta’) és una paraula totalment consolidada i d’ús habitual (m’agradaria saber quanta gent que no té el català com a llengua materna sap ben bé què significa fer escarni).

c) Escrache té un color que amb la substitució es perd. És un fet que va començar a Sud-amèrica, i és normal que per tant tingui una denominació castellana. De fet, a la Viquipèdia l’única llengua que no fa escrache és el català (a banda d’un escracho portuguès que se m’escapa). Quant a l’adaptació ortogràfica, si d’aquí uns anys la paraula continua consolidada, es podria plantejar.

Dit això, i com bé apunta l’autora del Fica-hi, resulta curiós consultar les hipòtesis sobre l’etimologia d’escrache. Fins i tot n’hi ha que creuen que prové de l’occità. Si teniu deu minuts, mireu-vos, per exemple, la Viquipèdia en català i castellà. Bon profit.

 

Us adjunto una cançó de Projecte Mut, que ha acompanyat l’estona que he gastat fent aquesta entrada. A banda que us pugui agradar o no la música, servirà per sentir una mica l’invisible eivissenc:

Advertisements

2 comments on “200 ‘Escrache’ a l’escarni

  1. Marta Breu
    01/12/2014

    Gràcies, Àlex!
    A aquest comentari tan complet de la qüestió només puc afegir que ara mateix escarni té un ús bastant estès; segurament perquè els mitjans, com comentes, en van fer ús. D’altra banda (ja ho he dit al fil de comentaris del Fica-hi, però em sembla important repetir-ho aquí), és obvi que escarni té una connotació negativa que escrache no té.

    (M’ha agradat la cançó!)

    • afbourdiol
      01/12/2014

      Sí, Marta. Era interessant, aquesta teoria d’apuntar també als autors de l”escrache’. Ens tirem pedres a la pròpia teulada?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 30/11/2014 by in altres llengües, diccionaris, etimologia, lèxic, mitjans de comunicació, pronúncia and tagged .

Entrades anteriors

Comptador de lletraferits