adhuca't

Blog d'agitació lingüística personal i reflexions vàries

199 L’agonia dels ‘dicendi’

Algun cop ja he explicat aquest truc de pa sucat amb oli: quan em dedicava a fer classes de català —a aquella hora intempestativa en què encara no has paït el talladet postdinar i les parpelles pesen com dues persianes de fusta— i veia que el galliner (vg. alumnat) s’esvalotava i no hi havia manera d’arruixar-lo, deixava anar alguna expressió d’aquelles que només sols fer servir quan a) et trobes en la situació que descric o b) vols fer el merda. Per exemple, solia recórrer a combinació binària de pronoms (si la lucidesa m’ho permetia encara optava per clítics), concordança ad sensum (concordança per sentit?, on vas a parar!) o, de vegades, verbs dicendi. Tot plegat tenia un efecte balsàmic en l’aviram, ja que ipso facto percebia com les plomes tornaven a lloc i la narcolèpsia es tornava a apoderar del corral. Vet aquí el poder dels latinajos, paraula que m’encanta i que fa de molt mal traduir: és ben bé que latinajo, en si mateix, ja sona estrany.

Que serveixi aquest primer paràgraf repetitiu i banal per introduir una qüestió peluda: la dels esmentats verbs dicendi, també coneguts com a verbs de dir, declaratius, d’enunciació o de llengua i que serveixen per introduir allò que algú ha dit, ja sigui de manera directa (“Hi haurà 9-N”, va dirVa dir: “Hi haurà 9-N”, o fins i tot dins d’una oració enunciativa: Ha dit que “hi haurà 9-N”) o indirecta (Va dir que hi hauria 9-N). En el cas que ens ocupa, ens interessarem més aviat pel primer cas, les citacions textuals en estil directe, i analitzarem alguns errors habituals que se solen cometre principalment relacionats amb l’ús d’aquests verbs. En una segona part, i aprofitant l’avinentesa, també esmentarem algunes incorreccions en què se sol caure en citar textualment i que no afavoreixen l’elegància del text.

Com a consigna general, caldria tenir en compte que els verbs de dir, com el seu nom indica, serveixen per posar paraules en boca d’algú, i per tant d’alguna manera han de ser sinònims de dir una cosa, de verbalitzar-la. Sintàcticament, doncs, han de ser transitius, i el complement directe ha de ser sempre la cosa dita. Tot plegat pot semblar obvi, però, sovint, sobretot en textos periodístics, es vol expressar allò que ha declarat algú amb tants matisos i en tan poques paraules que se solen cometre mals usos en aquestes construccions.

Tot seguit presentarem una sèrie d’incorreccions habituals acompanyades d’una possible solució i de l’explicació corresponent. Per una qüestió de claredat, començarem pels casos més clarament incorrectes i anirem filant prim:

a) “Encara sort que era tard”, va somriure.
“Encara sort que era tard”, va dir somrient.

D’entrada, somriure no és una forma que expressa que es digui res. Designa una acció no verbal, un gest. Només per això ja es veu que no funciona, precisament, com a verb de dir. A més a més, sintàcticament se sol emprar sense cap complement. Com ja hem comentat, sembla que una segona condició sine quan non perquè un verb sigui declaratiu és que sigui transitiu i el complement directe sigui allò que, en certa manera, es verbalitza. Un truc que sol funcionar per adonar-nos encara més clarament d’aquest error és girar la frase i col·locar el dicendi davant (Va somriure: “Encara sort que era tard”), o fins i tot passar la citació a estil indirecte (Va somriure que encara sort que era tard). Si, com hem comprovat, aquestes darreres frases són aberrants, també ho hauria de ser la que hem pres com a exemple.

Altres exemples semblants:
“No hem començat amb bon peu”, es resignava Marc Márquez en un tuit a l’afició.

b) “És que en tinc tantes ganes, de tornar a casa”, va fer broma.

“És que en tinc tantes ganes, de tornar a casa”, va dir de broma.

Es tracta d’un cas semblant a l’anterior, amb la diferència que l’expressió fer broma sí que sol anar acompanyat d’un complement, cosa que ens podria fer ballar el cap, però en cap cas no és un complement directe, sinó que va introduït per la preposició de: fer broma d’una cosa. Si torneu a girar la frase, veureu que el resultat és estrany (Va fer broma: “És que tinc tantes ganes de tornar a casa”) o bé pot comportar algun equívoc (a Va fer broma que tenia ganes de tornar a casa pots entendre que el que va dir, la broma en si, era una altra i tenir ganes de tornar a casa és l’objecte de mofa).

c) “Hem d’aprendre d’aquests errors per créixer com a conjunt”, al·lega Dani Alves.
“Hem d’aprendre d’aquests errors per créixer com a conjunt”, recomana Dani Alves.

En aquest cas, el problema és de caire semàntic (hi ha vida més enllà de la sintaxi): tan important com triar un verb que rutlli com a dicendi és que sigui una forma que expressi adequadament la manera com s’ha afirmat una cosa. És important anat variant els verbs declaratius al llarg d’un text i que no es repeteixin, però encara ho és més que s’ajustin a la realitat i no siguin contradictoris semànticament amb la declaració feta. Que els arbres no ens tapin el bosc: la funció principal d’un text periodístic és comunicar, i comunicar bé. En el cas que ens ocupa, al·legar significa ‘citar quelcom a autoritat, raó, argument o excusa’, i en les declaracions el jugador no expressa pas cap excusa (seria impropi del Dani Alves, d’altra banda), sinó que més aviat reconeix o recepta el que diu.

Altres exemples semblants:
I es va preguntar: “I ara sento com si estigués encaixant les peces d’un misteri que hauria d’haver intentat resoldre de forma més conscienciosa” (quina és la pregunta?).

d) “Vostè no hauria d’haver actuat com ho ha fet”, el va criticar l’oposició.
“Vostè no hauria d’haver actuat com ho ha fet”, va criticar l’oposició.

Ja hem comentat que el verb declaratiu ha de necessitar un objecte directe i que aquest complement ha de ser la declaració feta, pròpiament. Aquesta segona part ha pogut semblar massa òbvia de bon principi, però resulta pertinent d’aclarir-ho en casos com aquest: a banda que el declaratiu no ha d’anar acompanyat mai d’un pronom (no cal el clític perquè ja tenim el complement just davant), tenim dos elements diferents dins de la frase que fan la mateixa funció (la declaració i el pronom). Critiquem la manera d’actuar d’aquest vostè, no pas aquest vostè.

Altres exemples semblants:
“Ha d’oferir un nou marc constitucional de convivència”, va instar Sánchez el president del Govern central (cas pastat al que s’ha pres com a exemple principal: hi ha dos elements diferents que fan la mateixa funció d’objecte directe).
“Anem endavant, però no tan junts com abans”, resumeix Mas després de la ruptura de la unitat pro consulta (el CD de resumir és allò que es pretén abreujar, no pas el resum en si mateix).

e) “Fes-ho tu”, li va respondre.
“Fes-ho tu”, va respondre.

“I que sàpigues que ell tampoc vindrà”, hi va afegir.
“I que sàpigues que ell tampoc vindrà”, va afegir.

Es tracta d’un cas semblant a l’anterior, en què el pronom, però, fa referència a un altre complement del verb, en aquest cas indirecte, en el primer cas, o preposicional o de règim, en el segon. Ja d’entrada la intuïció ens fa arrufar el nas en llegir una frase com aquesta. Amb això n’hi hauria d’haver prou, però la fal·lera de teoritzar-ho tot ens pot fer perdre el nord. Ho podria explicar jo mateix, però ja ho fa molt bé Albert Pla-Nualart en un tast seu de català: “Els verbs dicendi solen tenir com a únic complement un fragment d’estil directe. Allò que responen sempre respon a una cosa que ens han dit, però això no fa que escriguem: ‘Fes-ho tu’, hi va respondre. El mateix passa amb afegir“. Amén.

NOTA DEL BLOGAIRE: Al llarg del procés d’elaboració d’aquesta entrada hi ha hagut moments de dubte entre la teoria exposada aquí i la intuïció mateixa. Un cop hem vist tots els casos habituals d’incorreccions, què passaria amb l’ús de declaratius tipus ironitzar, que no són transitius però se solen emprar com a dicendi sense que s’encengui cap alarma? Doncs bé, resulta que si consultem l’entrada corresponent al GDLC veurem que hi han afegit una entrada en règim transitiu respecte del DIEC: “Tractar de forma irònica”. Certament, no és l’accepció més entenedora de la història, però un cop encesa l’alarma consultem el DUVC, que sí que és ben clar: ironitzar [que + oració] Dir amb ironia. Heus ací, doncs, la  clau de volta de tot plegat. Es tracta d’un cas semblant a desafiar (que ja recull el DIEC en aquest sentit) o coincidir (l’ús com a declaratiu només queda recollit al DUVC). En aquests casos en què el nas ens diu el contrari que el cap, paga la pena donar una ullada a les fonts.

Altres errors o aspectes millorables en fer citacions:

f) El president va dir que “votarem”.
El president va dir: “Votarem”.
“Votarem”, va dir el president.

Es tracta, sens dubte, de l’error més habitual a l’hora d’introduir citacions textuals, i sovint també resulta el que fa de més mal resoldre. Bàsicament la consigna és que en una mateixa frase no es pot barrejar la primera persona (votarem) amb la tercera (va dir). Sovint la solució canònica és eliminar el que i introduir-hi dos punts: El president va dir: “Votarem”. Òbviament, també seria possible començar la frase amb la declaració i introduir el dicendi al darrere (“Votarem”, va dir el president). La teoria sembla senzilla, però, a la pràctica, quan ensopeguem un text basat, posem per cas, en una roda de premsa i que recull mil i una citacions textuals, corregir aquest tipus d’incorrecció esdevé certament una obra major d’enginyeria ortotipogràfica.

g) Soraya Sáenz de Santamaría va subratllar ahir que “a tothom li competeix respectar les lleis i les decisions dels tribunals. És el que cal fer”.

Soraya Sáenz de Santamaría va subratllar ahir que “a tothom li competeix respectar les lleis i les decisions dels tribunals: és el que cal fer”.

És poc elegant en oracions enunciatives recollir una citació que contingui un punt i seguit. La solució canònica sol ser separar la citació en dos: Soraya Sáenz de Santamaría va subratllar ahir que “a tothom li competeix respectar les lleis i les decisions dels tribunals”. I va afegir: “És el que cal fer”.

h) Segons el vicepresident segon, Lluís Corominas, no “es donen les condicions econòmiques i socials”.
Segons el vicepresident segon, Lluís Corominas, “no es donen les condicions econòmiques i socials”.

De vegades, presos per la fal·lera de citar únicament les paraules exactes de la declaració d’algú, perdem el nord. Està bé no fer interpretacions subjectives i no fer dir a algú una cosa que no ha afirmat, però per damunt de tot hauria de regnar la sensatesa: ¿canviem gaire les declaracions d’algú deixant fora de la citació, posem per cas, l’article d’un sintagma nominal llarg (Va reconèixer el “desgavell derivat de l’error informàtic”)? Hi ha petits canvis que afavoreixen l’elegància del text i que no ens faran ser infidels al missatge de la persona que ha fet la declaració. El súmmum seria l’exemple que ens ocupa, en què deixant el no fora de la citació sembla que vulgui dir justament el contrari, i tot perquè potser per comptes de l’adverbi de negació potser ha dit quelcom que significa exactament el mateix (en cap cas, per exemple). La consigna general hauria de ser respectar al màxim els sintagmes, no deixar-ne fragments fora de la citació.

i) “El que fa Mas no és salvar la consulta, és salvar la seva promesa, devalua la consulta i no ho avalem”.
“El que fa Mas no és salvar la consulta; és salvar la seva promesa. Devalua la consulta i no ho avalem”.

Cal puntuar correctament les citacions. És pràctica habitual recollir frases independents que ha declarat algú separades simplement per comes pel mer fet que les ha pronunciades totes seguides. Com la resta del text, cal que estiguin ben cohesionades.

Uf va dir ell

No ho hauria dit millor

Anuncis

5 comments on “199 L’agonia dels ‘dicendi’

  1. Marta Breu
    24/10/2014

    Una entrada ben interessant i útil! Gràcies. Cal cuidar la sintaxi, que és la base i l’ànima de la llengua. Estic molt d’acord amb ‘la nota del blogaire’ que has posat; mentre anava llegint el teu text hi pensava: hi ha verbs que es transitivitzen quan fan de ‘dicendi’ i no trobo que que se’ls estigui forçant en excés, no ho sé. De vegades la llengua es flexibilitza i canvia una mica (i no passa res).

    (Per cert, t’entenc, però aquests punts per poder separar els paràgrafs m’han mort.)

    • afbourdiol
      24/10/2014

      Tens raó, Marta. Jo mateix m’hi he trobat: hi ha verbs que no són transitius i no sobten com a ‘dicendi’. De fet, fins i tot ‘resumir’, que no apareix enlloc amb un règim que li permeti ser-ho, sembla que no sobta tant com a verb de llengua (a mi el primer cop em va fer una mica estrany, però).

      (No sé com carai solucionar això dels espais. Cap proposta? Tampoc no es veuen tant, oi? ;))

      • Marta Breu
        25/10/2014

        Sí, justament el que comentes de resumir m’ha fet pensar força. No hi havia pensat mai, però trobo que el que dius és molt lògic i encertat. Caldria estudiar-ho més…

        (Pel que fa a això dels espais, a mi també em passa i m’emprenya força. No ho sé, alguna vegada m’ha anat bé fer servir, allà on edites l’entrada, el desplegable on hi ha ‘paràgraf’, etc. Si selecciones un paràgraf i li apliques alguna de les opcions queda més separat respecte dels altres, crec. M’explico?)

  2. Miquel
    29/10/2014

    (Sempre hi ha l’opció de pintar els punts per separar els paràgrafs del mateix color que el fons, no?)

    • afbourdiol
      30/10/2014

      Miquel, ja ho havia pensat, però no hi ha opció de canviar el color de la font.

      Crec que me n’he sortit: en l’entrada en mode ‘text’, s’han d’eliminar els ‘div’ i ‘/div’ al principi i al final de cada paràgraf.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 24/10/2014 by in citacions, diccionaris, mitjans de comunicació, puntuació, règims verbals and tagged .

Entrades anteriors

Comptador de lletraferits