adhuca't

Blog d'agitació lingüística personal i reflexions vàries

198 L’auge del liisme

Grosso modo, s’entén per loísmo, laísmo i leísmo el fenomen segons el qual alguns parlants de castellà tendeixen a substituir els pronoms de datiu pels d’acusatiu, en els dos primers casos, i a l’inrevés en el tercer. Així doncs, le pegué, le dije i la vi passen a ser lo pegué, la dije i le vi. Tots tres casos són considerats per la RAE com a vulgarismes (sempre que sento un cas de laísmo immediatament penso en la Belén Esteban) que responen a una certa distribució geogràfica, ço és, que es donen en certs dialectes, especialment els de Castella.

D’altra banda, qualsevol que hagi impartit mai cursos de català per a adults (amb un públic majoritàriament castellanoparlant) deu haver percebut que un dels principals cavalls de batalla s’esdevé a l’hora d’explicar la substitució pronominal. A banda de la dificultat dels clítics en i hi i les combinacions binàries, l’altre gran escull suposa fer interioritzar als alumnes que, en molts casos en què l’espanyol introdueix la preposició a davant de CD (busco a Jacq’s), el català perd aquesta vocal (busco el Jacq’s), i per tant el pronom que escauria a aquest complement és el d’acusatiu, no pas el d’un presumpte datiu (el busco i no pas *li busco). Fins ara, aquest darrer tipus d’error corresponia únicament a parlants que tenien el castellà com a llengua materna, ja fos per influència de la preposició o bé per un presumpte calc del leísmo (de fet, en castellà es tolera en aquest cas el pronom de datiu quan el referent és masculí, animat i singular: busco a Juan -> lo busco  o bé le busco).

Si hi pensem fredament, tot plegat és més senzill en català, en aquest cas. Quantes vegades els catalanoparlants no hem dubtat si en castellà hem de posar preposició davant de CD o no? En català, en canvi, l’explicació sol ser que el CI, que sí que necessita la preposició, només apareix si a la mateixa frase ja hi ha un CD, tret d’alguns casos residuals (pegar, disparar, algun verb de comunicació [escriure a algú, cantar a algú] i tota la família de trucar [trucar, telefonar i fins i tot picar, per als qui encara l’utilitzin en aquest sentit]). L’altre gran truc, ja només vàlid per a qui tingui el català com a llengua materna, és recórrer a la substitució pronominal: si a la frase no apareix li, amb el complement desplegat no hi pot haver cap preposició (truc vàlid només per al singular i amb certes excepcions, com ara els pronoms forts; amb tothom, tots i ningú, i en casos de reciprocitat i ambigüitat). Fins ara, fer aquesta comprovació del pronom que hi posaríem solia ser infal·lible: ningú no dubta que no diríem *li esperem, sinó l’esperem, i per tant la preposició no ha de treure cap. Ningú?

Amb tot, per analogia amb el leísmo, loísmo i laísmo, i possiblement com a conseqüència, en català ja ben bé es podria parlar de liisme, com el fenomen segons el qual alguns parlants tendeixen a substituir els pronoms del cas acusatiu pels de datiu (principalment amb certs verbs, com ara ajudar i atendre: *en què li puc ajudar?). Hi ha dues teories sobre per què es fa, ja esbossades anteriorment: a) posen la preposició davant del CD per influència del castellà i per tant creuen que el complement és el de CI o b) copien directament el pronom le de castellà. Com hem dit, aquesta darrera forma de leísmo és tolerat quan el referent és masculí, animat i singular, però també en un altre cas que podria ser la clau de la qüestió: el leísmo  de cortesia, quan el tractament no és familiar i en frases del tipus ¿En qué puedo atenderle?

El cas, però, és que el que fa un temps es podia percebre com una incorrecció puntual i típica d’aprenents de català influenciats pel castellà darrerament s’ha començat a escampar com una taca d’oli, i amenaça que algun dia acabi calant definitivament en l’estructura de la llengua. Tothom fa la broma de la Zoraida de La competència, l’arxifamós “En què li puc ajudar”, sense caure en tres aspectes: el primer, que si fan la broma és per algun motiu, no surt del no-res, sinó d’un fenomen ja més o menys estès –quan els gossos borden alguna cosa senten–; el segon, que quan truquem a Endesa o a Telefónica, empreses arxiconegudes per la seva gran sensibilitat lingüística, i tenim la gran sort de ser atesos en català aquest li torna a treure cap, a més a més sistemàticament, com si al manual del telefonista ja aparegués aquesta frase com la fixada per donar la benvinguda; finalment, no puc deixar de pensar si d’anar fent tant la conyeta al final no estem ajudant a la impregnació d’aquesta incorrecció.

El problema s’esdevé, però, quan ensopeguem una frase com la següent:

liisme

El problema ja no és només que vingui del mitjà que ve (per cert, quina baixada en la qualitat lingüística de tota la seva programació; perquè després es digui que els correctors no som útils), sinó que cal suposar que ho ha escrit algú catalanoparlant o amb un alt nivell de català. Per acabar-ho d’adobar, ja no només es tracta d’un calc del leísmo de cortesia (el de la Zoraida), sinó que passa a esquitxar l’estructura bàsica de la llengua (aquell error típic, únicament, d’aprenents de català com a llengua no materna). Caldria saber, però, si es tracta d’una mala traducció de l’espanyol, una mala transcripció o bé si el Xavi realment ho va dir així en català (posaria la mà al foc que no: és el típic parlant bàrbar quant al lèxic però impol·lut fonèticament i sintàcticament).

 

Algunes reflexions finals:

a) Joan Solà comparava la llengua amb un arbre, en què la sintaxi i la fonètica representaven el tronc (la part més important, sense la qual no hi hauria res més), i el lèxic, les fulles. Sovint pensem que evitar els barbarismes lèxics és el més important de la llengua, ja que potser és el que més es veu, el que fa més maco, com les fulles, però no ens adonem que resulta molt més central per a la bona salut del català la fonètica i la sintaxi. Sempre serem a temps de canviar un busson o un vado, però, ai las!, quan les sonores grinyolen i els pronoms trontollen… En el cas que ens ocupa, clarament el liisme correspon a aquest segon tipus de paràsit, el més perillós.

b) Mentre que en castellà aquests usos pronominals vulgars han aparegut per processos més o menys naturals, en català han tret cap a partir, un cop més, de la contaminació lingüística. Per a més inri, sembla que el més natural hauria de ser avançar en tot cas cap al màxim de distinció, ço és, a diferenciar el gènere fins i tot del cas datiu (com de fet passa amb el laísmo i el loísmo), però en el cas del liisme passaria ben bé el contrari. Fa poc, a la feina explicaven que una persona pública a qui tots pressuposem una certa credibilitat en català defensava la distinció de gènere en el datiu plural (les vaig dir que vinguessin). Cal esperar que el seu invent no acabi reeixint, tot i que potser tindria més sentit en termes d’evolució lingüística.

c) Posats a encunyar el concepte de liisme, potser caldria anar pensant a batejar un altre fenomen que bé es podria anomenar lisisme, que consisteix a fer servir com a pronom de datiu plural l’esguerro lis: lis diré una cosa (acabo de descobrir que el DCVB ho recull, tot i que amb restriccions dialectals que ben poc tenen a veure amb els parlants que ho fan anar). Cada cop se sent més, i possiblement el personatge públic que l’abandera és la Sánchez-Camacho, amb aquell català que rutlla fonèticament però que ens fa arrufar el nas cada cinc segons. Per cert, el que encara no he sentit mai és el lisisme com a plural del liisme, ço és, frases del tipus: lis vaig veure. No cridem el mal temps.

lis

Flor de lis

Anuncis

2 comments on “198 L’auge del liisme

  1. Anna Rosich Soler
    26/08/2014

    Una entrada d’allò més interessant. Acabo de descobrir el teu blog, ja tens una nova seguidora!

    Això que comentes és ben cert, i ben complicat… El problema empitjora quan ja no és només cosa del “català del carrer”, sinó que també trobem castellanismes/incorreccions als mitjans. Ja ho va dir Joan Solà en el seu moment: «Amb el poder que tenen els mitjans no es tarda ni una setmana a escampar una paraula. Al segon dia de dir-la ja no estranya a ningú i al tercer ja tothom es pensa que hi és de sempre». Atenció, perill!

    Al meu blog he parlat força sovint del català que trobem als mitjans. Tot un món!

    T’aniré llegint. 🙂

  2. afbourdiol
    01/09/2014

    Benvinguda, Anna. Si més no, tot té un cantó positiu: que hi hagi blogs com els nostres!

    A rellegir!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Entrades anteriors

Comptador de lletraferits