adhuca't

Blog d'agitació lingüística personal i reflexions vàries

193 No llueix… ‘xaval’

Quan te les has d’haver cada dia amb un programa de traducció automàtica, les cames ja et fan figa quan et toca enfrontar-te amb qüestions tan personals, indocumentables i, precisament, gens automàtiques com poden ser les percepcions personals al voltant d’una paraula, els seus usos o el registre al qual pertany. Òbviament, el safareig lingüístic sempre és servit (i benvingut).

Ahir mateix, a la feina, parlàvem sobre la paraula xaval, i el col·lega lletraferit (d’ara endavant el V) ni tan sols estava al cas que aquesta forma està beneïda per la bíblia lingüística (aquest ni tan sols pretén fer ressaltar la seva percepció categòrica que la paraula no rutlla en català, no pas qüestionar-ne els coneixements lingüístics). A parer seu, xaval és d’allò més estrany en qualsevol context.

Un cop ja sabem, però, que xaval sí que és català, malgrat que pugui no semblar-ho, i per això ve a tomb aquesta entrada, m’agradaria comentar alguns aspectes sobre la meva percepció personal al voltant d’aquest mot. D’entrada, i recuperant el tema de les qüestions pig (personals, indocumentables, gens automàtiques), una de les que també cal tenir en compte a l’hora de domesticar una bèstia de traducció automàtica és la qüestió de les recurrències, el fet que una paraula tingui correspondència directa amb un altre mot amb el qual comparteix forma i significat però que en la llengua original té una recurrència, una intensitat d’ús, molt més elevada que no pas en la llengua meta. I bé podríem dir que n’és un cas xaval, que, com bé apunta el bon nas del V, té una recurrència en català que, comparada amb el seu parell castellà, resulta força irrisòria.

Encara estirant el mateix fil, la meva percepció personal és que qualsevol xaval que ens vingui, a causa de la tipologia dels textos amb què treballem, presumptament periodístics i per tant presumptament estàndards, s’ha de substituir en tots els casos (i en això coincideixo amb el V): de vegades rutllarà vailet, noi nano (A la plaça els vailets/nanos jugaven com si res, Ha vingut un noi a buscar l’encàrrec), d’altres caldrà buscar un adjectiu (Cuando era un chaval > Quan era petit, De ben petit) i, quan faci de vocatiu, caldrà recórrer a nano (que per cert no recull el DIEC) o a nen (Va, nano, què et poso?).

Amb tot, jo no seré tan categòric a l’hora de dir que aquesta paraula no es fa anar gens en català. El que sí que em sembla és que, si l’hagués de fer anar jo, seria amb un matís que denota, d’una banda, sornegueria, broma, conyeta (representat en expressions del tipus Estàs fet un xaval!, Què dius, xaval? adreçades a algú que clarament no és una persona jove) o bé la usaria en contextos, diguem-ne, negatius o d’amenaça (A tu què et passa, xaval?, Tens cap problema, tu, xaval?). Mai sense cap càrrega extra, de manera neutra.

Per acabar aquesta entrada, i si em permeteu la llicència personal, diré que aquesta paraula sempre em fa pensar en el meu avi (catalanoparlant de pares castellans, criat al Raval; un filó lingüístic), que no només la feia servir en el context de conyeta esmentat anteriorment (amb amics del barri que superaven amb escreix la setantena i que, per cert, també la feien anar), sinó que també la usava en una forma que possiblement resultaria encara més marciana al V: el femení xavala.

I vosaltres, quina percepció en teniu?

ETIMOLOGIA

Segons el DCVB, “del cast. chaval, al qual s’atribueix origen gitanesc (cf. Corominas DECast,ii, 39). En àrab hispànic hi havia el mot xabāb amb el significat de «donzel, mancebo quando crece, moço crecido» (Eguílaz Glos. 514)”.

Segons el GDLC, “[1864; del caló čavale, vocatiu masc. pl. de čavó ‘fill, noi’, d’origen incert, amb alguna possibilitat de relació amb l’àr. šâbb ‘noi’]”.

La RAE coincideix amb el GDLC

Chaval

El nano de la piga?

Advertisements

2 comments on “193 No llueix… ‘xaval’

  1. Marta
    24/02/2014

    Poca aportació puc fer al teu article, o almenys que sigui gaire interessant…

    1. A veure, la veritat és que jo xaval també ho faig servir en poques ocasions. El context en què ho faria servir seria el primer que comentes: “estàs fet un xaval (o un xavalí)”, adreçat a algú que de fet no és tan jove.

    2. El femení xavala no el trobo gens marcià. Em sembla tan habitual (o poc habitual) com la forma masculina.

    Per cert, bon tema!

    • afbourdiol
      25/02/2014

      És ben bé que tants caps tants barrets: jo ‘xavalí’ no que no ho havia sentit mai…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 15/02/2014 by in altres llengües, anècdotes, diccionaris, etimologia, lèxic, no llueix tot el que és or, traducció and tagged .

Entrades anteriors

Comptador de lletraferits