adhuca't

Blog d'agitació lingüística personal i reflexions vàries

Microrelats negres: El cucut

Em vaig trobar amb el notari a la porta de la mansió. “És terrible, sir Lockholm… Algú… li ha assestat… un cop amb… el martell… Només hi havia la… minyona i… el majordom…” Al saló principal, una jove mulata i un home esprimatxat seien al chester amb cara de pòquer. El cos enorme del duc jeia de panxa enlaire al peu de l’escala, amb un martell a la vora. Me’l vaig mirar de dos metres estant i vaig seure a la butaca individual situada davant del sofà. Vaig encendre la pipa.

–És senzill, cas resolt.

–Resolt? Ni tan sols us heu mirat el cos com cal! –prosòdia caribenya, inconfusible.

–Prou per veure que té pell de pigmentació fosca sota les ungles –la jove va empal·lidir–. Que potser us havia promès un augment que no arribava i us vau barallar? –Tothom va callar:– No. Éreu amants, oi? Us agradava el sexe dur… –es va arronsar vergonyosament.

–No és tan clar que no hagi estat ella! –el majordom va entrar en escena.

–Aquest accent… Liebersilver, oi? –va assentir–. Com a bon suburbi, amants de les joies. El Rolex que us balla al canell no és vostre, oi? –es va estirar la màniga cap avall–. No patiu: venint d’on veniu segur que sou massa murri per deixar-vos enxampar tan fàcilment. Un petit regal post mortem per les manies estúpides?

El silenci va tornar a regnar.

–I doncs, sir Lockholm. Aquí no hi havia ningú més –el notari ja trigava a piular.

–Voleu dir, notari? –em vaig concentrar en el fum de la pipa–. Noto un corrent d’aire, el que fa ballar les cortines d’aquella finestra, la que dóna a l’hort de darrere de la mansió. Això que teniu a les botes és terra de cultiu, oi? –es va enrojolar–. No acabàveu d’arribar quan m’heu rebut. Panteixàveu –es va empassar la saliva–. Respireu tranquil, ara. Tants anys junts i no us deixa ni una lliura… Volíeu destruir el testament abans no arribés.

Em vaig aixecar i em vaig posar el sobretot.

–Però si no ha estat cap de nosaltres…

–Ha estat el duc. Tot sol –cares d’estupefacció–. Dispenseu. Ni tan sols ha estat ell. Ha estat el cucut –vaig assenyalar el rellotge situat al peu de l’escala–. La ferida no és prou neta per ser de martell. I hi té alguna estella enganxada. Ha relliscat i ha tingut la mala ventura d’esberlar-se el cap amb el cantell del rellotge, que està esmussat.

Vaig enfilar cap a la porta.

–Però… i el martell?

–El duia a la mà. Em temo que algú d’aquesta sala no li queia especialment bé.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 23/06/2013 by in literatura, microrelats and tagged .

Entrades anteriors

Comptador de lletraferits