adhuca't

Blog d'agitació lingüística personal i reflexions vàries

Sobre ‘Lo imposible’

Dissabte vaig tenir la sort (senyal que no em tocava treballar) o la desgràcia (de triar aquest pla) d’anar a veure al cinema Lo imposible, de Juan Antonio Bayona. La veritat és que no solc (solo) deixar-me arrossegar per l’eufòria d’una estrena, ni tan sols sóc gaire cinèfil, però és cert que semblava que aquest film, gènere a banda, havia de pagar la pena: èxit a les taquilles, crítiques excel·lents i uns efectes, segons deien, espectaculars.

Vam pagar els nou euros de l’entrada (m’estalviaré comentaris poc ocurrents sobre un tema tan suat i gastat com els preus tan abusius del cinema en concret i de la cultura en general) i em vaig arrepapar (o repapar) a la butaca disposat a veure el que clarament era un dramon, però que jo tenia l’esperança que en certa manera fos una mena de documental.

M’arromango (arremango):

Però no, no és cap documental. Els qui fan peles amb el món del cinema saben ben bé el que demana i vol el públic, i es dediquen a donar-l’hi i a no fer-lo pensar gaire. En aquest cas, qui va a veure aquest film (a banda d’algun enganyat com jo) simplement vol plorar com una magdalena, sortir amb els ulls com si s’hagués estat l’hora i mitja tallant ceba i, tot seguit, afanyar-se a penjar al Facebook (potser el Twitter és massa… intel·lectual per dir-hi coses així) algun adjectiu tan buit com emotiva, increïble o… genial. Una crítica que el millor que té és la brevetat.

Els qui facin o faran això hauran sucumbit al gat per llebre. A això de confondre emotivitat amb qualitat, a creure que si alguna cosa fa plorar és perquè és ben feta. Manipulació de basar xinès. La pel·lícula, basada en fets reals, se centra en el tsunami que es va produir a Tailàndia l’any 2004. Aquestes són totes les dades que aporta. Que les ments dels qui van al cinema carregats de kleenex i amb l’smartphone a la butxaca preparats per desenfundar tan bon punt encenguin els llums ja en tenen prou! Fins i tot l’Iker Jiménez en un anunci que passaven diumenge n’aportava més dades. Com ara que el film era un tsunami d’emocions. Sembla que en això dels jocs de paraules tot s’hi val.

I comença la pel·li. Després d’uns quants minuts d’ensucramenta per vena en forma de l’arribada de la família perfecta, feliç i cofoia a un resort de luxe per passar-hi el Nadal, arriba l’onada. Tots els efectes especials tan meravellosos (canalla, també podeu escriure aquest adjectiu, al Facebook) són aquests. Un minut encara no de riuada. A partir d’aquí, el contínuum, la grisor.

No hi ha cap argument ben lligat ni una trama excessivament predefinida. Durant una bona estona la mare perfecta, feliç i cofoia i el fill gran van tombant fins que arriben a un hospital en què et fan creure que ella mor, però és viva (un gir argumental espaterrant; apunteu espaterrant per posar-lo al Facebook, també). I quan aquesta part de la història ja ens fa sagnar per les orelles connecten amb el pare perfecte, feliç i cofoi i els altres dos fills. Ell ha de deixar que els vailets marxin per continuar buscant la mare i el fill gran, havent de passejar-se entre cadàvers i més cadàvers (veure morts fa plorar, no falla).  Poc després, s’esdevé un retrobament a tres bandes entre el pare, el fill gran i els fills petits. Un muffin amb doble de xocolata, triple de sucre i una bona nevada de canyella en pols i sucre de vainilla.

En un altre insult a la intel·ligència dels espectadors, i per si la primera vegada no ha impressionat prou, en un somni la mare ho reviu tot; és ben bé que no devien tenir pressupost per allargar el minut encara no de tsunami del principi i te’l pareixen un altre cop, amb la imatge tan desagradable d’una branca que se li clava a la mare la sofraja. Ah!, i per si algú no havia caçat la gràcia, la frase que la mare diu a un dels fills que no pot dormir en el moment ensucramenta pretsunami, “tanca els ulls i pensa en alguna cosa maca”, i que repeteix més tard el mateix fill per calmar el germanet petit, encara l’hi torna a repetir la infermera a ella abans que l’hagin d’operar. Que es pensen que som burros? Que ja ho havíem entès!

En fi, no m’allargaré més. El final és inacabable, queda penjat i encara t’injecten una bona dosi de detallets metafòrics innecessaris (un, curt; dos, bé; tres, d’acord; quatre, massa!). Com a cirereta i darrera mostra de cutrerisme televisiu, encara et carden un esquetx de Zurich Assegurances com a publicitat encoberta (els qui encara la mirareu havent llegit això ja sabeu què vull dir). Lamentable (aquest no que no el poseu al Facebook)!

Com a mínim la pel·lícula em va servir, en els moments que no podia mirar la pantalla de la vergonya d’altri que sentia, per veure la gent, com plorava. És ben bé que de vegades paguem per passar-nos-ho malament. Jo el primer.

Anuncis

8 comments on “Sobre ‘Lo imposible’

  1. Joan Sala
    29/10/2012

    Subscric cadascuna de les paraules i opinions de la crítica. Com a molt hi afegiria que, si més no, el cinema entreté.

  2. afbourdiol
    29/10/2012

    Sí. Certament, si l’hagués llogada no l’hauria pas vista sencera…

  3. Reflexionem-hi
    30/10/2012

    Ai, és que les pel·lícules i tu… Tens raó: el principi és un rotllo, és una pel·lícula per plorar i per patir, no és magnífica ni meravellosa. I sobre tot tens raó amb la frase de “pensar en coses boniques” però el que la pel·lícula vol (crec) és ensenyar què hi havia sota les imatges que nosaltres vèiem des dels helicòpters, i això ho fa correctament. Hi ha pel·lícules dolentes però aquesta no ho és (pots mirar Titanic o Un pueblo llamado Dante’s Peak si en vols de dolentes) Potser s’ha de tenir nebots (els postissos no valen) per sentir empatia cap a la història i un cop acabada la pel·lícula valorar el fet de tenir tota la família “sana i salva”… aquesta va ser la meva impressió després de sortir del cine. Cal dir, però, que hi ha un petit detall a favor del meu visionat…que no més vaig pagar 2euros! Si n’hagués pagat 10 segur que m’hauria agradat menys.

    • afbourdiol
      31/10/2012

      Mireta, no sé què dir-t’hi… Ni tenir la família sana i estàlvia, ni poder veure què va passar des de més avall dels helicòpters… El tema donava per a molt més que per a una pel.lícula així. Ara, tens raó: qui no vulgui pols que no vagi a l’era.

      I no, no és ni de bon tros la pitjor q he vist. Algun dia podria parlar de ‘Wyatt Earp’!

  4. Pons
    31/10/2012

    ja era hora que algú diguès el que realment pensa sobre la peli! ja estava fins als nasos que tothom escrivis el mateix! Jo no l’he vist ni ho penso fer, per això no ho podia escriure jo mateix. Gràcies!

    • afbourdiol
      31/10/2012

      Faràs bé de no veure-la, t’ho asseguro. Gràcies pel comentari!

  5. Clarimís
    30/12/2012

    Després de dos mesos del meu “m’ho llegiré i ja t’escriuré un comentari”… avui duc a terme el que va sortir de la meva boca aquell vespre. La crítica m’ha ajudat a reafirmar-me en la meva decisió de no haver-hi anat! Tanta ensucramenta m’hauria posat nerviosa, #niquedité!

    • afbourdiol
      22/01/2013

      Doncs ja tocava que ens visitessis! A veure si hi tornes aviat! 😉

      Benvinguda!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 29/10/2012 by in cinema.

Entrades anteriors

Comptador de lletraferits