adhuca't

Blog d'agitació lingüística personal i reflexions vàries

174 És més cec qui no obre els ulls

Dedicar-te a quelcom de tan omnipresent com és la llengua (i el llenguatge, gosaria dir) representa una arma de doble tall: d’una banda, si t’agrada, no deixes de gaudir-ne tothora, en cada anunci, en cada llibre, en cada conversa entre perfectes desconeguts; d’altra banda, però, fa patir: pateixes tu mateix, si realment, més que no pas agradar-te, la teva feina t’encanta (literalment i figurada), i pateixes pels altres, quan vols desconnectar i t’etziben frases com “Ai, això no es diu, oi?”, “Em fa vergonya parlar amb tu, segur que estàs a l’aguait de tot el que dic malament!” o bé “Ui, com està escrit el menú, espero que el menjar no se’t posi malament!”.

Des d’aquí, doncs, subscric el manifest dels lletraferits que som capaços, mal que ens costi, de desconnectar de tant en tant i obviar barbarismes, algun calc sintàctic i faltes d’ortografia qualssevol. Això darrer, però, sembla que és de més mal eludir, per allò, segurament, del pla escrit, que sembla que no passa tan desapercebut.

En el meu cas, és ben bé que quan llegeixo un llibre em costa moltíssim de canviar el xip i desar al calaix les ulleres de corrector i prendre les de mer lector. Per tot plegat, i encara més quan vaig saber que hi havia altres humans que també ho feien, això d’“agafar apunts” sobre aquella traducció o aqueix autor, que em resulta gairebé impossible de no apuntar aspectes interessants sobre la llengua dels llibres que llegeixo.

Per encetar aquest 2012, doncs, heus ací una barreja interessant (si més no per mi): alguns aspectes curiosos de No obris els ulls, de John Verdon, editorial Proa (no sé si deu ser gaire pertinent, ja que els aspectes que en comentaré de ben segur que tenen més a veure amb l’editorial que no pas amb les traductores, però en tot cas que se sàpiga que aquestes darreres son Mercè Santaulària i Esther Roig), i, ja de passada, comentaris sobre algunes qüestions normatives conflictives i canvis de parer lingüístic força importants (els seguidors mes primmirats de l’adhuCA’T ja els deveu haver percebut, però).

Sense mes dilació, enfilo l’agulla:

HI COMBREGO

a) Digue’m, coneixe’t, coneixe’l…

No vull pecar de ser massa centralista, però no trobo gaire sentit que els parlants que no ho pronunciem com dicta actualment la normativa (digues-me, conèixer-te, conèixer-lo) ho haguem d’escriure així. Una altra vegada: que els parlants embridin l’ortografia, i no pas a l’inrevés. (L’Anna Montserrat, que en sap molt més que jo, no opina ben bé el mateix, però.)

b) No-distinció entre trigar i tardar.

Per bé que ja vaig dedicar una entrada gens entretinguda a explicar, ras i curt, que els únics usos correctes d’aquests verbs eren amb un ús omnipresent de tardar o en tot cas combinant-los però fent servir trigar nomes en contextos molt determinats, continua sent difícil de no considerar aquests dos verbs com a sinònims (gairebé) totals. Si més no, la percepció personal que tinc és que la distinció entre els dos verbs no es fa de manera espontània sinó que, habitualment, els parlants usen sempre o una forma o l’altra, però no ambdues (correctament).

c) Reducció de li ho i la hi en l’hi.

Seria un cas semblant a a, i suposo que per la mateixa regla de tres l’Anna Montserrat no hi deu combregar gaire. Jo em demano: si ja hem transformat les combinacions liles del meridional (li’l, li la, li’ls, li les; fins i tot el corrector automàtic les marca), que alhora deuen ser segurament les més genuïnes, o si més no les que genera més mecànicament la llengua, per què no hem d’acceptar aquesta altra reducció per als parlants a qui dir li ho o la hi els pot fer perdre amics (per estranys, ells i les formes)?

d) Ús intransitiu del verb encantar.

La normativa oficial (el DUVC li obre la porta) només preveu el règim transitiu d’aquest verb, tot i que l’ús demostra que l’aparició de la preposició suposa un canvi important de significat: l’encanta la bruixa però li encanta la model, en funció de si et deixa embruixat o simplement t’agrada. Algú dirà que hi ha models que sembla ben bé que facin encanteris, pels ulls de la parròquia que la guaita, o bé que algunes models semblen bruixes, quan es lleven ben d’hora ben d’hora ben d’hora (i sense pólvores), però això ja són figues d’un altre paner.

e) Sisplau i no si us plau.

Un altre dels cavalls de batalla més conflictius. Si ningú no pronuncia si us plau, si una part del domini diu directament per favor i si no hi ha ningú que flexioni espontàniament i digui si et plau o si li plau, per què hem de continuar mantenint aquesta forma que l’ús ja ha aglutinat? El que no acabo d’entendre és que al llibre es decantin per sisplau i no pas per esclar, que són casos ben bé anàlegs.

NO HI COMBREGO

1) No-distinció entre és clar i esclar.

Diferent seria apostar per un ús omnipresent d’esclar, però és ben bé una màxima de qualsevol llengua la qüestió de defugir la polisèmia: com menys possibles equívocs, millor. Seria una mica aquest cas: si en la llengua oral (orientals, esclar) és ben clara la distinció entre verb i predicatiu (el raonament és clar, la conclusió és clara), i entre la forma aglutinada a tall de mena d’interjecció, per quins set sous no acceptem ja esclar al diccionari (normatiu oficial, vull dir)? És ben bé que els parlants han de dictar l’ortografia, i no pas a l’inrevés, i esclar no suposaria cap problema per als parlants occidentals que no fan aquesta distinció.

2) Transformar tots els li’n en n’hi.

Reconec que és una qüestió gairebé personal i, potser per aquest motiu, no sóc gaire objectiu. Quina fal•lera hi ha de transformar tots els li’n en n’hi? Al llibre es podria tolerar, si és que el dialecte de la traductora tendeix a aquesta mutació, però què passa amb els parlants que fem anar el li’n sense basarda i, encara més important, sense que ens n’adonem? Que potser sona massa culte o estrany? No ho entenc. Sembla que als mitjans de comunicació també hi ha aquesta tendència, però mai no he entès quan m’han dictat aquesta consigna. En fi, qui paga mana. (Incongruència al llibre entre la pagina 305 i la 348; penyora que no a tothom li fa nosa.)

3) No-distinció entre d’aquí a i d’aquí.

D’aquí al 2020  Catalunya creixerà en un milió d’habitants. D’aquí quatre dies, Nadal. La diferencia és clara: d’aquí a quan es parli d’un període de temps i d’aquí quan signifiqui ‘al cap de’, quan sigui un adiament. En el primer cas la preposició surt sola i en el segon costa que tregui cap (jo mateix m’hi havia acostumat, però). Si la llengua oral ja ho distingeix, per què ho hem d’esguerrar?

4) A mitjan anys noranta.

Considero que l’ús i la poca vivacitat de l’expressió que a hores d’ara és normativa són raons de pes per acceptar a mitjans de, que ja usen força mitjans de comunicació (incongruència al llibre entre la pagina 27 i la 93).

Que tot aquest safareig serveixi, en tot cas, per demostrar que, independentment del barret que dugui cadascú, Proa ha tingut en compte alguns aspectes conflictius de normativa, fet que en demostra la professionalitat i, sobretot, que la llengua és viva.

Per cert, la novel•la es molt i molt recomanable. Als lletraferits: qui no vulgui pols… que no obri els ulls.

Advertisements

11 comments on “174 És més cec qui no obre els ulls

  1. Reflexionem-hi
    31/01/2012

    Ai, quina desgràcia! No sabia que “parida” era un castellanisme, suposo que com que el participi existeix… doncs que jo anava dient “quina parida” tan feliç i contenta…

    Aprofito per preguntar una cosa que fa temps que m’angoixa (i no té gaire a veure amb l’entrada): sóc l’única en el món a qui li costa més apostrofar paraules que comencen en o?? Per exemple, sovint per escrit però també oralment dic: “la oració, la Olga, la Ona, la ortografia…” i me n’he adonat que només em passa amb la “o”. Sóc paranormal? Té alguna explicació? :S

    • afbourdiol
      04/02/2012

      Mireta,

      He pecat de mestretites: ‘parida’ surt al diccionari en aquest sentit. Mea culpa!

      És normal que diguis ‘la ortografia’, ja que tal com ho pronuncies (en dialecte oriental) no deixa de ser una u àtona en posició inicial que no s’ha d’apostrofar, del tipus ‘la universitat’, per exemple. És un fenomen molt usual. La resta d’exemples, amb o àtona, sí que em semblen més estranys…

      Ara, això de no apostrofar oralment és una taca que s’està estenent molt. Acabo de parlar per telèfon i m’han etzibat un ‘el Arnau’ que ha fet mal.

      I sí, ets paranormal. Però molt, eh? 😉

  2. Marta
    31/01/2012

    Molt interessant aquesta entrada (apunt: senyor lletraferit, no l’amoïna no poder gaudir d’una lectura plàcida i sense bolígraf de tant en tant? ;)). A veure, pel que fa als punts combregats, estic molt d’acord amb b, d i e. Sóc més recitent a acceptar a i c (sobretot a), però sí que els admetria en contextos informals, com en els diàlegs (i així de pas diferenciem el registre i marquem més l’oralitat.). Amb els punts no combregats hi estic força d’acord en general.

    • afbourdiol
      04/02/2012

      Se’t veu el llautó, Breu… On treballes? 🙂

      Tants caps, tants barrets, però sobretot que hi hagi caps! 😉

      • Marta
        04/02/2012

        Hahahaha! Tan ben quadrats que li van quedar els pronoms febles, al mestre Fabra…! Una vegada vaig sentir dir, mig en broma, que en la resolució d’aquesta qüestió li havia sortir la vena més enginyera, més “quadriculada”. I jo pensava: vols dir que els de llengua no són també mooolt “quadriculats”?

        I, per cert, volia dir reticent, no recitent

      • afbourdiol
        06/02/2012

        Si, tens tota la rao, i no havia sentit mai aquesta frase de Fabra, pero la trobo molt encertada.

        L’altre dia vaig tenir una conversa força interessant amb un informatic: em deia que la llengua era gairebe tan mecanica com els llenguatges de programacio. De rao no li’n falta, la veritat.

  3. Montse
    02/02/2012

    Però senyor lletrapatidor: quin problema hi ha amb les parides? Però si fins i tot el DIEC2 diu que és una idea absurda (i millor una parida que no pas una “xorrada”, oi?). Pel que fa a si és una expressió gaire arrelada, no en goso dir res perquè el meu entorn no és gaire… diguem-ne “polidet” i hi pot arrelar qualsevol animalada. En tot cas, no és una moda de fa quatre dies; com a mínim és de fa trenta anys, tal com enllaço a continuació (sisplau, no et riguis dels meus “referents culturals”, eh! 😉 ) tot i que ja em penso que per aquests afers tres dècades no són res. Si hi vols anar de dret, vés al minut 3.10. Si l’escoltes sencera veuràs que tristament l’argument no ha canviat gens 😦

    • afbourdiol
      04/02/2012

      Lladó,

      Com sempre, excelsa. Mira la primera resposta que he donat en aquest fil de comentaris. T’hi he fet una referència explícita, a veure si la saps veure! 🙂

      • Montse
        05/02/2012

        La hi veig, la hi veig! 😉

      • afbourdiol
        06/02/2012

        Aquest “la hi” es per tocar els nassos? Aixi ja has descobert el tresor? 😉

      • Montse
        06/02/2012

        I ara, que malpensat! 😀

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Entrades anteriors

Comptador de lletraferits