166 No llueix… ‘re’

re (res)

Ho reconec: sempre i a tot arreu dic re i no pas res, sense tenir en compte que possiblement la segona opció és més… curosa que la primera. És d’aquells aspectes de la llengua –tots en tenim– amb què ens mostrem completament impermeables a la correcció. A més a més, en aquest cas de re, sempre ho he fet amb una e ben oberta, la qual ha fet esparverar alguna companya d’interior.

El cas és que no m’havia plantejat mai si es podia escriure sense la essa final o no fins que ho vaig veure escrit, tal qual, al fabulós Màrius Serra en el no menys fabulós Quiet. La cerca al diccionari va ser obligada i ben plaent.

D’aleshores ençà, solc escriure algun re, això sí, en contextos poc formals. Un dia, a Facebook, tot parlant de llengua, alguna agosarada m’ho va recriminar: “Tu que t’hi dediques, a veure si aprens a escriure res”. La reprimenda era d’allò més justificada, però em vaig estar de fer-ho: hauria servit de gaire re?

Etimologia: del llatí rēs, ‘cosa’. La forma catalana res representa el nominatiu llatí, i la forma re ve de la d’acusatiu o d’ablatiu.