163 No llueix… ‘trasto’

Trasto (trastaire, trastam, trasteig, trastejador, trastejant, trastejar, traster, trastets)

Fer cursos de nivell D de català són tan productius per als alumnes com per als professors. I és ben bé que a cada classe aprens una cosa nova. (Avís al professorat: si mai fiqueu la pota com jo, teniu dues opcions: deixar anar alguna frase feta de l’estil “qui molt parla molt erra” o bé etzibar a l’alumnat una altra frase igual de lapidària, del tipus “aspiro a ser un diccionari amb potes, però encara no ho sóc; tot arribarà”. Funciona, de debò.)

El cas és que un dia, tot parlant del fabulós Alcover-Moll, vaig posar com a exemple el mot endimari: un exemple de dialectalisme que, per bé que no treu el cap al diccionari normatiu, és ben genuí i, per tant, correcte (en àmbits molt concrets, esclar). La variant terrenal d’aquest mot és trast, i de seguida em vaig engrescar per acabar deixant anar el discurset dels mots acabats en o àtona i acabar colgant trasto.

El cas és que a la classe següent un alumne eixerit em va il·luminar: “Trasto és correcte, surt al diccionari”. Sí, senyor. I fins i tot el DCVB recull traste!

Quant a l’etimologia, val més que ho copiï directament: “del llatí transtrum, ‘banc de remer’, ‘biga’, amb la vocal final conservada (-e o -o) com a vocal de sosteniment de la tripe [sic] consonant -str-, mentre que la forma trast representa una simplificació del grup consonàntic i la pèrdua normal de la -u final”. Queda clar, oi?

Gràcies, Indaleci.