159 No llueix… ‘rosquilla’

Rosquilla

M’hi vaig trobar a classe, per més inri, en un nivell elemental: “Com n’hem de dir, de les rosquilles?” . La veritat és que vaig dubtar: el sufix diminutiu –illa em feia arrufar el nas, tot i que sóc defensor a ultrança de la morcilla –del mot, no de la menja, que no m’acaba de… barrufar–. Certament, això de la terminologia –culinària, per exemple– és tot un món, tal com bé ensenya Xavier Fargas. La tendència general, quan es tracten de realitats –o plats– no nostrats, és tirar pel dret: agafar el mot tal qual, i, en tot cas, fer-ne una adaptació ortogràfica (suflé, espagueti, cuscús, etcètera). Amb rosquilla, ni tan sols cal fer-ne: no tenim cap problema a pronunciar aquest mot, provinent del castellà, amb aquella ella que delatarà que, més que no pas de rosquilles, a ca meva som de llunes vilanovines.

Tornant a la morcilla, no acabo d’entendre per què el Termcat s’encaparra a canviar-ho per botifarró o botifarra de sang. N’he parlat amb gent del sector i m’asseguren que no és el mateix. Potser fóra bo de fer la consulta al Termcat.

Per cert, encara sort que en aquella classe d’elemental de primera hora vaig tenir un moment de lucidesa i vaig respondre que ho cercaria al diccionari: rosquilla hi és.

William Rosenberg no es va inventar el dònut, però gairebé. Aquest empresari de Nova Anglaterra va ser per a la rosquilla el mateix que Ray Kroc, fundador de McDonald’s, va ser per a l’hamburguesa.

El Periódico, 2 de setembre del 2009