Rosquilla
M’hi vaig trobar a classe, per més inri, en un nivell elemental: “Com n’hem de dir, de les rosquilles?” . La veritat és que vaig dubtar: el sufix diminutiu –illa em feia arrufar el nas, tot i que sóc defensor a ultrança de la morcilla –del mot, no de la menja, que no m’acaba de… barrufar–. Certament, això de la terminologia –culinària, per exemple– és tot un món, tal com bé ensenya Xavier Fargas. La tendència general, quan es tracten de realitats –o plats– no nostrats, és tirar pel dret: agafar el mot tal qual, i, en tot cas, fer-ne una adaptació ortogràfica (suflé, espagueti, cuscús, etcètera). Amb rosquilla, ni tan sols cal fer-ne: no tenim cap problema a pronunciar aquest mot, provinent del castellà, amb aquella ella que delatarà que, més que no pas de rosquilles, a ca meva som de llunes vilanovines.
Tornant a la morcilla, no acabo d’entendre per què el Termcat s’encaparra a canviar-ho per botifarró o botifarra de sang. N’he parlat amb gent del sector i m’asseguren que no és el mateix. Potser fóra bo de fer la consulta al Termcat.
Per cert, encara sort que en aquella classe d’elemental de primera hora vaig tenir un moment de lucidesa i vaig respondre que ho cercaria al diccionari: rosquilla hi és.
William Rosenberg no es va inventar el dònut, però gairebé. Aquest empresari de Nova Anglaterra va ser per a la rosquilla el mateix que Ray Kroc, fundador de McDonald’s, va ser per a l’hamburguesa.
El Periódico, 2 de setembre del 2009
L’altre dia me’n vaig assabentar per casualitat, que podem fer servir (menjar) rosquilles… De fet, sempre he fet servir aquesta paraula sense pensar-hi gaire; això sí, sempre per referir-me a rosquilles fetes per família meva riojana (no sé pas si això hauria estat una excusa convincent; en tot cas, fora problema). Boníssimes. Per cert, un dia m’hauràs d’explicar què són les llunes vilanovines…
Llunes vilanovines: http://books.google.com/books?id=xktU304fbeQC&pg=PA145&lpg=PA145&dq=%22llunes+vilanovines%22&source=bl&ots=6zYUXNNdc6&sig=64goF2BdZGS1j6jqBl1LEcCnTns&hl=en&ei=5wwgTqXvGczO-QaqpZDJAw&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=1&ved=0CBQQ6AEwAA#v=onepage&q=%22llunes%20vilanovines%22&f=false (pag. 143-145) No se per que, pero ja m’ho pensava, que havia estat una (mitja) invencio recent…
Que maca (i guapa!) es La Rioja!
Ai, ara m’has fet saltar totes les alarmes: i com n’he de dir d’unes “migas con morcilla”… molles amb botifarra de sang o engrunes amb botifarró? Sort que el Termcat ha optat per un “migas” a seques, perquè prou polèmica es genera a casa de la família política amb si han de ser de pa o de farina com per afegir-hi qüestions lingüístiques 😉
Jo en diria “migas amb morcilla”, ras i curt. 😉 Per cert, en canvi tradueixen “gachas”?
Els lletraferits hauriem de fer cursets per saber quan i com hem d’intervenir per continuar mantenint una vida social saludable…