CXLV No llueix…: arrancar, nadar, xarrar
Arrancar (arrencada, arrencadissa, arrencador, arrencament, arrencapins, arrencaqueixals, arrencat),
Nadar (nadada, nadador, nadant; nedada, nedador, nedant),
Xarrar (xerra, xerrada, xerradissa, xerrador, xerraire, xerrameca, xerramenta; xarrada, xarradissa, xarrador, xarrameca)
Hi ha certes parelles de verbs d’igual significat i en què només difereix una lletra. Solem pensar que el que sona més diferent del castellà és l’única forma correcta, però no és pas així: és el cas d’arrancar, nadar i, fins i tot, xarrar (paral·lels d’arrencar, nedar i xerrar).
Quant a arrancar, l’origen no és clar: n’hi ha que diuen que ve del llatí a través del francès; d’altres, opinen que ve del germànic; uns tercers atribueixen l’ètim al llatí, a partir d’una “contaminació” del mot germànic; finalment, n’hi ha que pensen que es tracta d’una mera evolució d’un altre mot català. Quin desgavell, oi?
Nadar (o nedar), al seu torn, ve del llatí natare, mentre que xarrar (o xerrar) prové de l’onomatopeia txarr (o txerr) que també ha donat lloc a l’aragonès charrar, al castellà charlar o a l’italià ciarlare.
Sigui com sigui, resulta impossible equivocar-nos: jo arrenco o arranco, nedo o nado, o xerro o xarro. En funció del territori, però, sembla que una forma preval per damunt de l’altra. Alerta amb els derivats i les remissions, ja que hi ha força garbuix!
