CXLIV No llueix…: apetir
apetir (apetibilitat, apetible, apetit, apetitiu, apetitós)
Del bé de déu de barbarismes i incorreccions que formen part del vocabulari de la meva família paterna, barcelonina de soca-rel, en recordo un parell català per damunt de la resta: apetir i ensalada (“no m’apeteix fer una ensalada per sopar; m’estimaria més menjar pa i embotit”).
De seguida que vaig passar del rang de lletraferit primerenc, vaig aprendre que ensalada era ben correcte –en parlaré més endavant–. Pel que fa a apetir, vaig tardar una miqueta més. Concretament, ho vaig saber gràcies al Sense pèls a la llengua, d’en Rudolf Ortega, que hi afegeix que es conjuga igual com servir –incoatiu, doncs–. Concretament, prové del llatí appetere.
Us recomano fermament aquesta obra: a banda de trobar-hi bons acudits, i un grapat més de paraules “sospitoses” però ben correctes, també serveix per fer pujar els ànims en moments en què ens pensem que la guerra de la llengua està perduda, la qual cosa ja va bé, de tant en tant.
Què, us apeteix?
adhuca't 
Ei!, aquesta la diu una amiga d’Esterri d’Àneu: les coses li apeteixen o no li apeteixen. Em va fer gràcia la primera vegada que li ho vaig sentir dir, però no vaig desconfiar. Deu ser per allò de la presumpció d’innocència. El que és curiós és que aquesta presumpció no l’hauria aplicat a un parlant de Barcelona o rodalia… què vols que et digui: ens hem guanyat la mala fama amb escreix.
Entre tu i jo: continuo desconfiant-ne, quan mon pare ho diu…
Un cop vaig mantenir una conversa molt i molt interessant amb un col·lega els avis del qual tamb’e eren del Raval: feia molta gr’acia que el l’exic, sobretot arg’otic, fos ben igual (i farcit de barbarismes, ‘es clar). A meem si un dia hi penso i en faig una entrada… Com a tastet, el sempre recurrent “sinverguensa”, el castell’a “quedar-se roque” i els força genuins “barrut” (no hauria detectat mai que venia de “barra”; que els mots no ens tapin els ‘etims!)), “llondro”, “filustrar”, “guillar” (aquest darrer d’origen curi’os), “ser una ful” (ben recollit al DCVB!)… En fi, guillo, que no pararia mai!