CXLIII No llueix tot el que és or: tacany
(D’ençà d’avui, tal com vaig prometre, començaré a compartir amb tots vosaltres tot un recull de paraules que vaig encetar fa un temps i sobre les quals vaig indagar, i indago, una mica. Totes tenen en comú que, a parer meu, sovint es perceben com a foranes –la majoria, com és obvi, se solen sancionar com a castellanismes no acceptats–. Miraré de comentar-ne l’etimologia –fins on arribin les fonts que tinc a l’abast–, la resta de paraules amb què comparteix arrel i algun exemple d’ús pràctic. Confio que us agradarà.)
tacany
Quin mèrit té que un programa televisiu faci ressuscitar un personatge tan desaparegut de l’actualitat com en Josep Lluís Núñez. De ben segur que l’expresident del Barça no deu estar gens content que la gent el torni a escarnir, a cops per ingenu, a voltes per ploramiques, a pics per tacany.
Trobeu cap errada al paràgraf anterior? Espero que no. En tot cas, qui hagi corrugat les celles quan ha vist escrit tacany està dispensat. Podem dir que en Núñez –bo i fregant-nos els índexs amb els polzes i traient la llengua a passeig– és gasiu, garrepa i… tacany.
Segons que sembla, l’etimologia d’aquest mot és ben incerta: n’hi havia que proposaven que tenia un origen germànic, d’altres que havia entrat a través castellà de l’hebreu taqanah, mentre que la RAE proposa un origen italià: taccagno.
