CXLI Un sopar de duro / “cuentu xinu”

Al bar de sempre –del sempre d’ara–, regentat per una matrimoni/parella de xinesos, la filleta, ben trempada, s’acosta a uns clients habituals i els balbeja quelcom. El noi, que frega la trentena, li demana fins a tres cops que ho repeteixi fins que, finalment, se n’adona:

-Ostres! Si m’estàs parlant en català! –la cara de la nena ho deia tot: “Que potser vols que em passi al mandarí?”

Moral de la història: el negoci de l’hostaleria/hoteleria –sempre m’ha fet gràcia que en català en diguem precisament d’aquesta manera i en castellà sigui amb l’híbrid, hosteleria– a les Corts no dóna per portar la nena en una escola xinesa i permetre’s pagar deu bitllets setmanals d’avió.