CXXXIX La nova aventura de Buenafuente

Tot pujant per la rambla de la Pau –el pal de la controvertida senyera que custodia el monument a Francesc Macià és un lloc emblemàtic per fer estiraments–, a la parella d’avis que tinc al davant els sona el mòbil. L’home, amb l’esverament típic, i consegüent, que a la majoria ens envaeix en sentir el telèfon, es burxa les butxaques apressadament, fins que la dona hi posa pau:

 -Ah, no! És un missatge –i la deixa anar-. Que són pesats, aquests de Bonafont –ortografia meva.

 A mesura que els avanço, no puc evitar girar-me i connectar amb la mirada de la dona, amb el propòsit múltiple de a) cercar la solidaritat lingüística que en un país normal no caldria, b) transmetre la gràcia, disgressions incloses,  en la manera tan genuïna com ho ha dit –amb aquest que amb valor d’adjectiu que tant agrada a cert company de fenya– i c) subscriure l’opinió de la dona: sigui quina sigui la companyia, que són pesats!