adhuca't

Blog d'agitació lingüística personal i reflexions vàries

127 El pitjor que li pot passar a un crusant

Al Simpàtic de Vilanova i la Geltrú –sempre que hi penso trobo que el nom és ben encertat: la gent el recorda i, en quatre dies, és força conegut– la dependenta, sud-americana, et fa repetir tres cops la comanda: “Dos crusants, sisplau.” “Dos crusants.” “Crusant?” Al final, els ulls deixen d’adoptar una certa forma de cítric i es converteix en un esguard de superioritat: “Cruasant?” Descarto fer qualsevol dissertació lingüística.

La situació em suscita dues reflexions:

D’una banda, em fa pensar en una certa discussió que vaig tenir sobre la pronúncia de la paraula hàmster. Després de creuar diversos missatges força interessants sobre la idoneïtat d’aspirar o no la hac, la interlocutora i jo vam arribar a la conclusió que sempre que un estrangerisme estigués adaptat ortogràficament també n’havíem d’adaptar la fonètica. Potser amb hàmster, igual com amb handicap ([andikáp]), encara se’ns fa estrany, però fa unes quantes dècades bé devien ser estranyes (i rares) les pronúncies adequades de futbol i handbol, oi? Prosseguint amb aquesta teoria, doncs, la dependenta té raó: si croissant no està adaptat ortogràficament, és lícit que no ho pronunciem a la francesa?

D’altra banda, però lligat amb la darrera reflexió, si la pronúncia més propera a la pronúncia gàl·lica no ha agafat –ara no sé si, metafòricament, podem fer servir quallar–, no n’hauríem d’adaptar la grafia? I ara em vénen al cap aberracions ortogràfiques que ha fet la RAE, com ara carné, güisqui (sort que també accepten whisky) i, evidentment, cruasán. No rigueu, que en català també en tenim: pírcing (bé), nyoqui (es veu que és gnocchi?) i bugui-bugui (deixeu-me que us ho tradueixi: boogie-woogie). La qüestió és: sóc l’únic que pronuncia crusant (amb el diminutiu crusanet)? L’hauríem d’adaptar ortogràficament i dir-ne crusan, crusant, crosan, crosant o alguna cosa per l’estil?

Definitivament, m’estimo més agafar el mot amb l’ortografia originària i l’ús ja ens dirà com n’hem de dir. O això o la propera vegada demanaré ensaïmades. O potser aleshores em tocarà explicar aquesta dièresi tan inoportuna?

I vosaltres, com pronuncieu croissant?

Advertisements

14 comments on “127 El pitjor que li pot passar a un crusant

  1. Reflexionem-hi
    15/10/2010

    Definitivament, “krusán”.

    M’has enganxat una nova cançó: http://www.youtube.com/watch?v=4nUNV4JqGrI&feature=related

    De fet no és ben bé aquesta, però és que no l’he trobat… la meva feia així: “Yeah, yeah, uoou, yeah, yeah (bis) Oh, quin ritme sento més desenfrenat, les cames s’acceleren i començo a ballar el Bugui-bugui, bugui-bugui, bugui-bugui yeah, yeah! Però ma mare m’ha dit que em puc fer mal si no vaig amb compte m’entrebancaré i em trencaré la tíbia, el peroné, la cama, el fèmur i potser el dit tambééé…Yeah, yeah, uoou, yeah, yeah (bis)”

  2. montsellado
    16/10/2010

    Menda, del croissant en diu [kruzán] i el dia que estic fina intento una aproximació al [kruazán] (malgrat que algú em va dir que la correcta era [krwasán] -Jaume, ens han punxat el correu!-). Pel que fa als petits rosegadors a casa en diem [gánsters] en honor a una anècdota familiar: en teníem un d’aquells tan menudets i amb ratlletes, i el petit, que no sabia pronunciar prou bé, un dia va engegar que teníem un gánster rus a casa. Ah, i handicap el pronuncio [askull] -bé, el primer so i l’últim no estan correctament transcrits, però ja m’enteneu-.

    • Àlex
      17/10/2010

      Més aviat havia punxat una conversa nostra, Lladó. 🙂

      U: No dic que no s’hagi de pronunciar [krua’san], sinó que qüestiono que aquesta sigui la forma més estesa i habitual de dir-ne.

      DOS: Això de desfigurar paraules en l’àmbit familiar ja és ben usual, oi? Potser un dia em dedico a recollir les de ca meva, que en tenim unes quantes… Els idiolectes van per aquí?

  3. Marta
    17/10/2010

    Jo també dic [kruzán] i és veritat que hi ha diferències entre els parlants a l’hora de pronunciar la paraula… A mi em sembla que és absolutament natural que diguem [kruzán]; ara, la grafia ja és una altra història (costa més, no?).

    • Àlex
      17/10/2010

      Sens dubte. Suposo que el procés més natural és que la pronúncia fixi l’ortografia, i no pas a l’inrevés.

  4. Jaume
    17/10/2010

    No cal afegir més llenya al foc: [kruzán], però dentalitzant la ena, com s’ha de fer, no?

    això de fer-ho a la francesa, m’ha fet riure des de sempre. És com els atacs de “risa” que té alguna gent.

    • Àlex
      18/10/2010

      Ena ‘pikha’, dius?

      • Jaume
        19/10/2010

        nooooooo!! [de Xuan Saura] n de canto.

  5. Dospoals
    25/10/2010

    A la Marina Alta diem curasan.

  6. ssorgatem
    16/11/2010

    Jo també he sentit força sovint “crusà” (plural “crusans”)

    • afbourdiol
      17/11/2010

      ‘Crusà’? D’on ets? Això sí que no ho havia sentit mai. Potser s’ha format la forma en singular després de la del plural, per allò que les paraules agudes afegeixen una ena en fer el plural?

  7. Retroenllaç: Idiolecte familiar « Montsellado's BloC

  8. Retroenllaç: 205 El pitjor que li pot passar a un crusantet | adhuCA'T 2.0

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 14/10/2010 by in altres llengües, anècdotes, diccionaris, lèxic, ortografia, pronúncia.

Entrades anteriors

Comptador de lletraferits