CXXI Cutrades

La consigna és clara: el corrector gaudeix (i frueix) de certa màniga ampla a l’hora d’esmenar citacions textuals, no sols pel que fa a repeticions i perífrasis, sinó també a badades gramaticals. Tot i això, la lluita és constant: “però si són paraules textuals…” I ja hi soms.

Sues per modificar el finiquito d’en Puigcercós, esbufegues quan argumentes per què canvies el demés d’en Carretero (però si el corrector no ho marca!) i panteixes quan arribés a la modificació del fallo d’algun tribunal. Alhora, però, no t’imposes (o no ho vols) amb el passar pel forro d’en Rivera (això tampoc no ho marca el corrector!), aixeques la barrera amb el trágalo de n’Herrera i, en acabat, ensopegues amb el cutre d’en Carod. Vatua, però no és filòleg? (Val a dir que la redactora de torn t’amplia la declaració en petit comitè i t’informa que ipso facto el vicepresident s’ha dispensat pel barbarisme.)

Un mot tan curt, cutre, que et transporta a la facultat, a aquella insuportable assignatura de Filosofia del llenguatge (amb professor argentí, per cert) en què no vas aprendre gaire res més que alguna teoria descabellada sobre l’innatisme del llenguatge (res a pelar amb Chomsky) i, precisament, que totes les llengües tenien paraules que feien de mal traduir.

Certament, sempre he pensat que totes les llengües tenen paraules que, sia pel contingut o pel continent, haurien d’esdevenir universals. El cutre castellà, el seny o el prou catalans (encara que algú es deleixi amb l’oi), el voilà francès, etc. Estic convençut que tots els idiomes en deuen tenir alguna. Seria perfecte un codi que les pogués recollir totes? La resposta és que l’arruga és bella.

Somrius quan la redactora et diu que sabia que no t’agradaria que en Carod hagués deixat anar allò. No m’agrada, m’encanta.

Bona Diada!