La consigna és clara: el corrector gaudeix (i frueix) de certa màniga ampla a l’hora d’esmenar citacions textuals, no sols pel que fa a repeticions i perífrasis, sinó també a badades gramaticals. Tot i això, la lluita és constant: “però si són paraules textuals…” I ja hi soms.
Sues per modificar el finiquito d’en Puigcercós, esbufegues quan argumentes per què canvies el demés d’en Carretero (però si el corrector no ho marca!) i panteixes quan arribés a la modificació del fallo d’algun tribunal. Alhora, però, no t’imposes (o no ho vols) amb el passar pel forro d’en Rivera (això tampoc no ho marca el corrector!), aixeques la barrera amb el trágalo de n’Herrera i, en acabat, ensopegues amb el cutre d’en Carod. Vatua, però no és filòleg? (Val a dir que la redactora de torn t’amplia la declaració en petit comitè i t’informa que ipso facto el vicepresident s’ha dispensat pel barbarisme.)
Un mot tan curt, cutre, que et transporta a la facultat, a aquella insuportable assignatura de Filosofia del llenguatge (amb professor argentí, per cert) en què no vas aprendre gaire res més que alguna teoria descabellada sobre l’innatisme del llenguatge (res a pelar amb Chomsky) i, precisament, que totes les llengües tenien paraules que feien de mal traduir.
Certament, sempre he pensat que totes les llengües tenen paraules que, sia pel contingut o pel continent, haurien d’esdevenir universals. El cutre castellà, el seny o el prou catalans (encara que algú es deleixi amb l’oi), el voilà francès, etc. Estic convençut que tots els idiomes en deuen tenir alguna. Seria perfecte un codi que les pogués recollir totes? La resposta és que l’arruga és bella.
Somrius quan la redactora et diu que sabia que no t’agradaria que en Carod hagués deixat anar allò. No m’agrada, m’encanta.
Bona Diada!
si ja ho dic, jo, que hi ha paraules que haurien d’existir en totes les llengües…
oi?
🙂
Prou!
M’encanta! 🙂
De tant en tant me’n recordo, d’aquella classe… La veritat és que n’esperava molt més.
Salut i visca el cutre!
De debo? La veritat es que a mi, ja de bon principi, no m’atreia gaire…
Bennvinguda!
Hosti (el corrector me’l marca. Què faig Mestre?)!
Quan hem de considerar un barbarisme o bé un castellanisme? Perquè no cal ser vicepresident per deixar anar que “això cutreja” o “és una “cutrada”, oi?
Visca el registre col·loquial!
a) Els correctors són d’allò més “cutres”, MEstre (amb una majúscula més).
b) Ho vaig intentar explicar aquí: https://adhucat.wordpress.com/2009/01/07/xxx-sobre-la-barbara-barbarie-dels-barbarismes/ (és normal que et penedeixis de coses que has dit o escrit?; m’ho prendre com un avenç en l’aventura del saber…)
c) “Cutrejar”? No ho havia sentit mai… Per què gairebé tots (el 99%) els verbs que ens inventem són de la primera conjugació i tenen el sufix “-ejar”? L’arruga és bella, no?
d) Tenim col·loquial?
És ben bé que costa trobar un equivalent en català tan expressiu i eloqüent com cutre… Les llengües són així 😉
Potser en lloc d’un mot tan breu com “cutre” en tenim 25 d’obsolets, però el concepte diria que hi és. Un cop vaig intentar canviar-ho per “carrincló” i la persona afectada encara riu…
A mi, com a traducció de “cutre” m’agrada la paraula galdós encara que admeto que no recordo la darrera vegada que la vaig sentir… alguna cançó de La trinca, potser?
Pel que fa a això de traduir “cutre” per carrincló… Àlex, has tingut dies més inspirats, eh!
Vols dir, que he tingut dies més inspirats? 😉
A mi una vegada en van proposar xaró, com a equivalent. Però deu formar part dels obsolets…
“Xaró”? Ja conec una paraula més!
Retroenllaç: CLXXXI Alça, Manolos! « adhuCA'T 2.0