adhuca't

Blog d'agitació lingüística personal i reflexions vàries

CXIX Sobre el japonès i el coreà

Quan decideixes estudiar una llengua tan diferent i, a priori, complicada per a qualsevol parlant d’una llengua llatina com és el xinès, ho fas sense cap mena de dubte a la recerca d’emocions fortes –sí, també n’hi ha, d’emocions fortes lingüístiques–: el funcionament d’una llengua tonal –sabíeu que el suec també ho és?–, l’ús d’un sistema d’escriptura inintel·ligible per a molts de nosaltres, una diversitat dialectal i una manera de resoldre-ho que se t’escapen…

No sorprèn gens, doncs, que el xinès aparegui en la majoria de llistes de “llengües més difícils del món” –tan sensacionalistes o grogues, si se’m permet: difícils per a qui i en funció de què? En tot cas, he volgut prendre-m’ho amb calma i començar amb una assignatura introductòria a la llengua i l’escriptura xineses. Quina grata sorpresa, però, quan he vist que, abans d’endinsar-nos en el gegant asiàtic per excel·lència, ens farien cinc cèntims sobre dues llengües de l’Àsia Oriental sovint també desconegudes: el japonès i el coreà.

Amb el vostres permís, doncs, us faig un tastet d’aquestes dues llengües, les quals fan de mal afiliar: encara que des del desconeixement hi vulguem establir lligams amb el xinès mandarí, sembla que cap de les tres llengües no pertanyen a la mateixa família lingüística. Espero, doncs, que la informació us resulti interessant –no deixo de tenir la sensació que simplement estic compartint els apunts de classe.

El japonès

a)      Segueix una estructura S-O-V (com ara l’euskera).

b)      El seu sistema fonètic, diuen, és ben assequible: cinc vocals i un grapat de consonants que s’agrupen en estructures ben bàsiques consonant-vocal.  

c)      Disposa d’un “registre honorífic”.

d)      Té partícules gramaticals específiques per a homes i dones.

e)      L’escriptura, sens dubte, és el més enrevessat: segons que sembla, se centra en un triple codi: d’una banda, la base són els caràcters xinesos (uns 2.000, en l’actualitat), anomenats kanji, que empren un símbol per concepte. D’altra banda, es recolza en dos sil·labaris (amb 46 grafemes cadascun), que associen cada símbol a un so (generalment síl·labes, associacions de consonant i vocal). El primer sil·labari és el hiragana, que s’empra per a la feina bruta: partícules, acabaments verbals, conceptes per als quals el símbol xinès no és adequat, etc. El katakana, en canvi, serveix més aviat com a sistema de transcripció: manlleus, onomatopeies, etc. El resultat, doncs, és una combinació de kanji, hiragana i katakana.  

La complicació, però, no s’acaba aquí, ja que sembla que a cops una mateixa frase es pot escriure únicament en hiragana i katakana (a partir dels sons) o bé de la manera tradicional, amb el suport dels kanji. Per acabar-ho d’adobar, els kanji poden tenir dues possibles pronúncies: la japonesa original o bé la derivada de la pronúncia xinesa, que alhora pot diferir en funció del dialecte. Segur que aquesta explicació ens farà canviar la nostra animadversió envers la ela geminada…

f)        Quant a la diversitat dialectal, l’orografia muntanyosa fa que disposi de molts dialectes. Segons que sembla, la gent del nord i del sud poden no entendre’s, igual com la gens del nord i de Tòquio (cap al centre de l’illa). La llengua comuna, doncs, es forma a partir dels dialectes locals, amb aportacions d’un model estàndard (com nosaltres, més o manco). Finalment, a l’illa de Hokkaido, al nord, parlen una llengua diferent en perill d’extinció: l’ainu, amb menys de 20.000 parlants en l’actualitat.

El coreà

La situació era similar a la del japonès: durant força temps, com a influència de l’imperi xinès, van emprar els caràcters xinesos. Amb tot, el sistema de transcripció era problemàtic, així que primer van crear caràcters nous (només amb valor fonètic) i, posteriorment, caràcters per a la flexió verbal i les funcions gramaticals (model dels sil·labaris japonesos). Finalment, al segle XV, ja van disposar d’un alfabet fonètic ajustat al coreà: el chongum (posteriorment hangul), que disposa de 24 grafemes bàsics (14 consonants i 10 vocals) i que, segons que sembla, resulta fàcil d’aprendre.

Una juguesca: el parlar d’una de les dues Corees té un lèxic farcit de préstecs del xinès i fa servir un sistema combinat de caràcters xinesos i hangul. L’altra, al seu torn, és molt més purista, tant pel que fa a l’estructura de la llengua (només hangul) com al lèxic, basat en mots genuïns coreans -terra conquerida pel Termcat coreà, doncs. Algú encerta quina Corea és cadascuna?

I ara ve quan us dic que ahir al vespre vaig mirar Gran Torino. Ironia del destí.

Advertisements

2 comments on “CXIX Sobre el japonès i el coreà

  1. Jaume
    24/08/2010

    Caram, interessant!! Acabo de llegir “El chino” de Henning Mankell. Com una jutgessa sueca descobreix el mòbil d’una massacre en un llogaret suec: la venjança d’un xinès. En recomano la lectura. És molt millor que el Larsson.

  2. afbourdiol
    30/08/2010

    N’és, Jaume, n’és (d’interessant)!

    Tindré en compte la teva recomanació. Tot just fa pocs dies vaig mirar la tercera pel·lícula de la trilogia d’en Larsson. Ara fa una mandra posar-te a llegir les novel·les…!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 20/08/2010 by in altres llengües, dialectes, lèxic, pronúncia.

Entrades anteriors

Comptador de lletraferits