CXVII Sobre professores que colpeixen

Quan vaig decidir encetar aquest bloc, em vaig fer la falsa promesa que dedicaria un article a tots els llibres sobre llengua que llegís. L’empresa, però, és difícil, quan ets una persona dispersa i no sols dur al damunt una llibreta on apuntar totes les idees que et vénen al cap durant la lectura (tal com sembla que fa el mateix Solà). En el millor dels casos, redactaràs l’article bon punt has acabat el llibre, i aconseguiràs vomitar i donar un mínim de sentit a les idees inconnexes que et vagaregen al cap.

És per aquest motiu que quan ensopegues un article precisament sobre la mateixa qüestió que tenies pendent (no és pas la primera vegada que em passa), la sensació és triple: de bell antuvi, de ràbia (se m’han avançat); tot seguit, d’estupefacció (com és que no m’he adonat de tot això), i, en acabat, d’alleujament (jo no ho hauria fet més bé). Amb tal cura d’humilitat, decideixes deixar córrer l’article (em limito a repetir que Això del català és molt recomanable) i et centres en l’autora de l’article (igual de recomanable).

L’Anna Montserrat és d’aquelles persones que frapen (li manllevo el gal·licisme a una exalumna). Hi vaig ensopegar al Postgrau d’Assessorament Lingüístic en els Mitjans Audiovisuals de la UAB, i en recordo un reguitzell d’aspectes a comentar: que comencés la primera classe presentant-se com a lletraferida no central, tot reivindicant la forma naltros (quina gràcia, com a Vilanova!); que gràcies a ella aprenguéssim que el pronom personal fort de primera persona del plural revesteix vora una trentena de formes diferents arreu del territori (ho podeu consultar a l’Alcover-Moll); una frase tan ben trobada com que “quan en Ruaix surt al Moianès a caçar bolets, hi troba pleonasmes” (quantes vegades he amenitzat les classes feixugues de combinació binària repetint aquestes paraules), i, en darrer lloc, l’arxiconegut truc, quan tens la classe esvalotada, de deixar anar algun llatinisme o tecnicisme d’aquells que fan que els alumnes facin uns ulls com unes taronges i alhora el galliner torni a la normalitat (proveu-ho amb concordança ad sensum, neologisme rectiu o ús abusiu de demostratius pronominalitzats que tenen com a referents entitats inanimades).

Sigui com sigui, conèixer lletraferides com ella et fan adonar que no ets tan peculiar com et penses (hi ha més exemplars de l’espècie!) i que encara et falta molt (si és que mai ho aconsegueixes) per arribar a la sola de les sabates a aquests veritables monstres de la llengua.

I, després d’aquesta oda al pensament genèric i a la fugida d’estudi, me’n faig a celebrar la Festa Major de Vilanova. Gaudiu-ne!

(Per cert, http://www.adhucat.cat ja està operatiu!)