CXIII No volia fer-me gran
La mateixa inèrcia que en el terreny polític sol portar la gent de posicions més… originals a parers amb més… consens és la que sol conduir els lletraferits de pensaments més propers als antics heavies cap a postures més lights. Justament el camí invers: de la tradició a la innovació. Hi havíeu pensat mai?
Tot just surts de la universitat –n’hi ha que encara no l’hem deixada–, ja ensopegues amb els fabulosos postgraus de correcció, que no sols serveixen per confirmar que hauries d’haver estat més atent a l’assignatura de llengua normativa del primer curs de la carrera –sento campanes, però no sé d’on vénen–, sinó també per descobrir els ets i uts de la reforma fabriana i de la corrua de lletraferits i excel·lents gramàtics que es van aixoplugar sota el paraigua d’aquesta doctrina. Alhora, et presenten les correctores de TV3, que desfan tot allò que aprens en les assignatures teòriques, i el contrast d’ambdues coses fa que acabin esdevenint veritables monstres, per a alguns alumnes. És el moment àlgid del khevisme.
Poc després d’acabar els postgraus –n’hi ha que encara no els havíem deixats–, comences a treballar de professor de català de pa sucat amb oli, cosa que et permet mostrar els coneixements que has adquirit de la reforma fabriana, però no pas aplicar-los. És per això que en algun moment et replanteges la teva vida professional i vas a espetegar a un mitjà de comunicació, en el qual l’únic moment en què sents el nom de Fabra és en boca del director, fent un acudit el dia de l’entrevista.
Al mitjà t’adones que les solucions que demana avui dia la llengua catalana no es corresponen ni de bon tros amb el que algun dia va estipular algú que no desitjava esdevenir una espècie de déu –“fes el que diu el mossèn i, si no n’ha dit res, fes el que fa ell”– i guanyes prou confiança per prendre decisions arriscades i posar en dubte aspectes que temps enrere eren inqüestionables. És l’auge del laitisme –pel camí, no recordes quan ni on, ja has decidit fer desaparèixer el “khevi sense escrúpols” de l’autobiografia.
No sé si ve a tomb, però l’altre dia algú em van demanar si l’absència de la doble negació era correcta. La resposta, clara, va ser un “sí”. La persona em va mirar i em va etzibar un “tens massa màniga ampla”. Tot plegat dies després de defensar a ultrança davant d’algú altre la coalició Solà-Coromines en la qüestió del per i el per a. De res no van servir les explicacions, els ulls són el mirall de l’ànima: “Xit, és un lait…”
(Digueu la vostra a l’enquesta de la barra lateral.)
M’agradaria poder dir el què en l’enquesta, però estic llegint el llibre d’en Pla Nualart i ja no sé què sóc.
De moment, sóc una preguntadora compulsiva que canvia de parer cada tres dies (snif!).
🙂 Crec que la teva opció també queda recollida a l’enquesta…
Ja que no sé què sóc (si en sabés prou, seria massa ortodoxa per ser “laica” i massa pragmàtica per a khevi), però sé què no vull ser he votat soft (no ho havia vist!) 😉
Com recordava Joan Solà a les seves classes, els parlants mantenen una llengua. Per tant, per molta normativa, els parlants en poden prescindir. Així doncs hauré de votar com a lait. Per cert, n’hi ha que ho pronuncien com laic.
Sens dubte, entre light i laic trio la segona opció.
ep, hi ha un parany en aquesta enquesta! si m’anava a definir com a lait, què vol dir soft?
pensant en el comentari de la meva predecessora, una llengua és una eina de comunicació. Una regla d’or de la comunicació és que sigui fluida entre els diferents participants.
Jaume, m’has aplanat el camí: què passa amb la comunicació amb interferències, doncs?
Que cadascú s’ho prengui com vulgui…
Algú em pot explicar on para la fontera entre la comunicació fluida i el catanyol?
Jo crec que tots hem de ser una mica laits (o laics) perquè la llengua avanci i es normalitzi. Cal tenir en compte el context en què es fa servir cada cosa i afluixar més o menys… D’altra banda, jo tinc tendència a classificar els errors com a greus i no tan greus. Em sembla que hi ha graus d’error (com en tot). A l’hora d’evitar els errors greus potser sí que ens hem de posar una mica més khevis, no creus?
Per cert, un molt bon post. I allò de khevi sense escrúpols no deixava de tenir la seva gràcia, oi?
Si tenia gràcia és el que pretenia. 🙂 Cada cop crec més que en els postgraus de correcció hi hauria d’haver una assignatura de psicologia. La frase que he sentit més darrerament és que “seré la persona més odiada de la redacció”.
Estic molt d’acord amb això de la psicologia. De vegades és molt important tenir mà esquerra…
Has anat a fer servir una frase a la qual la gent sol donar un significat que realment no té, potser per influència del castellà. Confio que et cenyeixes al diccionari. 🙂
No sé si acabo d’entendre el que vols dir, però l’IEC recull el significat que sempre he donat a “tenir mà esquerra” (uf!).
En altres paraules: cal tenir traça per convèncer el presumpte autor del text dels canvis que fas en el seu escrit i alhora procurar evitar-ne l’enuig, ofensa, etc.
(Encara que no t’ho sembli, he intercanviat un grapat de missatges electrofilològics sobre el comentari que et vaig fer…)
Ras i curt: he sentit força vegades gent que fa servir l’expressió tenir mà esquerra amb el sentit de ‘ser sever, estricte’. Segurament, és degut al que connota la paraula: dreta, ‘bo’; esquerra, ‘dolent’.
No heu sentit mai ningú que faci servir aquesta expressió amb el sentit que dic?
Així magrada, que et converteixis al lightisme, o al laitisme o al laicisme… o al que sigui!! Tot i que dubto que un Àlex lait sigui el mateix que era! Tu segueix burxant als àpats amb qüestions de llengua (gens irònic, ho trobem a faltar)
Maria,
Potser no és el mateix, però pot ser que sigui millor. :_) I, sí, la qüestió no és si amb qui o amb què combregues, sinó simplement demanar-t’ho.
No m’enganyis, que els àpats no tornaran fins al setembre-octubre!