CI De petits Fabres a futurs Montilles

Context: vestidors d’un gimnàs. La veritat és que si mai us hi heu apuntat, cosa gairebé impossible, és obligat de fer-hi una visita: tot un món a part.

Mentre m’eixugava, tres o quatre vailets esvalotats han entrat cames ajudeu-me i s’han començat a canviar, mentre esquitxaven –de franc!– la resta del personal. La conversa era en català, i l’un li anava demanant coses a l’altre: “el sabó”, “la tovallola”, “el pentinador”… En sentir això darrer, un Fabra en potència ha trencat l’idil·li frenètic del moment: “que no es diu pentinador, es diu pinta; que no saps parlar o què?” El company, aleshores he detectat que devia ser castellanoparlant, s’ha posat roig com una tomata i ha abaixat el cap. (El que en aquell moment no sabia ningú, però, és que en realitat pentinador sí que existeix, malgrat que amb un significat un poc diferent.)

Heus ací un bon exemple d’allò que els infants són cruels. Ben poc m’ha faltat per recriminar l’acció del petit Fabra i engrescar el petit Montilla –ho dic de broma– a continuar fent un esforç per parlar el català. Espero que quan serà gran no sigui la típica anècdota negativa que expliquen el primer dia de classe els alumnes d’intermedi: “És que un cop un avi em va corregir i…”. Bé, la cosa és poc factible: de ben segur que tots dos ja tindran el C.