adhuca't

Blog d'agitació lingüística personal i reflexions vàries

XCVI Les sonores arriben a la crisi

Enfilar el camí a la feina, fer girar el dial i assabentar-te que entrevisten el mateix president de la Generalitat sempre és una bona manera de treure’t la son de les orelles i activar l’antena… Em sembla bé. Vull dir que no sóc pas del que critiquen el president Montilla per com xerra. Potser fa uns anys sí que pensava que la competència en català que se li suposa a una persona amb el seu càrrec hauria de ser superior –i, certament, “no em faria res” que fes un esforç per millorar, com a mínim, la pronúncia (ai, les sonores!)–, però trobo que reflecteix una realitat de la societat catalana: els catalanòfons de primera generació, en els quals recau una part molt important de l’avenir de la nostra llengua.

Fa un parell català d’anys, el president de la Filològica, Joan Martí, va venir a l’acte de cloenda dels postgraus de correcció de la UAB. L’Albert Branchadell, expert i partidari del multilingüisme –i, per cert, un dels banderers del bàndol optimista quant al futur del català–, li va demanar què pensava quan sentia que el nostre president xerrava com xerrava i Martí, potser perquè representa el que representa, va etzibar-nos un discurs sobre la competència lingüística que haurien de tenir els nostres polítics. No sé si tot plegat ens fa més nosa que servei: no es tracta pas d’ensabonar ningú, però potser ens hauríem de posar més sovint en la pell d’aquests catalanòfons de primera generació.

Reprenent el tema de l’entrevista al president, voldria comentar-ne un parell balear d’aspectes:

En primer lloc, una situació sobre la qual he parlat amb gent diversa darrerament: no detecto pas que el català d’en Montilla millori, però sí que es nota que quan li toca xerrar en castellà se li detecta un cert accent català, sobretot en les eles, que fan pensar en el típic personatge catalanet de TVE. La senyora Montserrat, era?

En segon lloc, que el president continuar sense fer sonores. Si ho fes –aquí sí que li faig cagar torrons: si ho aconsegueixen alumnes del nivell elemental, ell també –, la seva dicció milloraria notablement i, d’altra banda, els professors de català no sentiríem aquella cantarella tan típica de “però si el Monti no ho fa, tan greu és que no ho faci jo?”.

En tercer lloc, però estretament lligat amb l’anterior, sovint i menut demano a classe que, si bé és força difícil assimilar de cop totes les paraules en què se sent el brunzit, si més no, comencin pels mots que solem fer servir més habitualment: cosa, casa, posar, els números… Sabeu quina paraula ha sonoritzat perfectament el president? Crisi.

Advertisements

One comment on “XCVI Les sonores arriben a la crisi

  1. Retroenllaç: CXXXII Les veritables eleccions al Parlament « adhuCA'T 2.0

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 05/02/2010 by in Albert Branchadell, anècdotes, mitjans de comunicació, pronúncia, societat.

Entrades anteriors

Comptador de lletraferits