adhuca't

Blog d'agitació lingüística personal i reflexions vàries

XCIII Un pensament de teatre, un pessic de llengua

 
Una altra recomanació, aquest cop del gènere teatral: Boeing Boeing, al Teatre Apolo –afanyeu-vos, el 10 de gener pleguen. La sorpresa és que, malgrat que tots els autors siguin catalans i catalanòfons de soca-rel (Àlex Casanovas, protagonista oficial; Mercè Comes, superba; Santi Ibáñez, protagonista oficiós; Beth Rodergas, rogallosa, pobreta; Marta Bayarri, vilanovina, i Cristina Solà, al tríptic “Alicia G. Laà”), l’obra és en espanyol. D’acord, no paga la pena parlar-ne.

A pesar d’això, us en comento un qüern d’aspectes lingüístics interessants:

U: Un dia ja vam parlar del code-switching, allò de canviar de codi (llengua) tot perseguint certs matisos, com ara la ironia o l’humor. A parer meu, aquest canvi de llengua, sovint fàcil de bandejar, és una de les grans creus del català (qui no s’ha trobat mai algú que a l’hora d’explicar els acudits es passa al castellà?; sens dubte, l’estendard del code-switching a Catalunya va ser en Buenafuente durant l’etapa a TV3). El cas és que a l’obra la Mercè Comes fa justament el contrari del que hom esperaria: és l’únic personatge que parla en català (no s’hi podia haver traduït tota l’obra, doncs?), això sí, només per dir el nom del porc als altres personatges. Òbviament, amb aquesta alternança aconsegueix la complicitat i rialles del públic. El que és curiós és que poques vegades trobem canvis entre el català i el castellà en aquest sentit, i menys encara per fer riure (sembla que el castellà té més gràcia, oi?).

Dos: (ben relacionat amb el punt anterior; cal explicar abans un xic del contingut de l’obra: un home que manté una relació a tres bandes amb sengles hostesses de vol) En cert moment, la dona de fer feines, renegant en català, deixa anar el barbarisme que ja es veia a venir: assafata. La qüestió és: ho fa per no allunyar-se en excés de la llengua principal de la representació o potser perquè l’ús puntual de barbarismes és també una mena de code-switching, aquest cop entre la llengua normativa i la, diguem-ne, llengua del carrer? Em va fer pensar en una anècdota que un dia explicava una companya del PALMA (per tant, coneixedora de la normativa) que no va dubtar a etzibar un “em va fotre una patada a l’espinilla!”. Faria tanta gràcia parlar d’una “puntada de peu a la canyella”? Ho deixo aquí.

Tres: Abans he comentat, deliberadament, que l’obra era en “espanyol” (no patiu, no encetaré l’altra eterna discussió), i ho fet perquè la llengua que parlen els actors de l’obra no és el castellà (entès com a la variant dialectal pròpia de Castella), cosa que es podia percebre en la velarització de les eles, i en el famós imperatiu “català” del verb ir: ves. (Un altre motiu perquè l’obra fos en català?)

Quatre: En un altre cert moment de la representació, un dels actors ha deixat anar un “fot-li”. L’àvia que seia al meu costat li ha demanat al seu marit què havia dit, i l’home ha respost, sense vacil·lacions: “fote-li”. Un parell de reflexions: la increïble impermeabilitat que manifesten algunes persones a modificar la seva parla (aquest cop l’estendard n’és en Carles Reixach) i el fet que una bona part de la salut futura de la nostra llengua recaigui, irònicament, en el passat, en els nostres avis. Els coixins fonètics són d’allò més genuí, per això no penalitza, per exemple, en els exàmens orals de català.

Molt divertit, de debò.
Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 06/01/2010 by in altres llengües, anècdotes, barbarismes, pronúncia.

Entrades anteriors

Comptador de lletraferits