adhuca't

Blog d'agitació lingüística personal i reflexions vàries

XC Una imatge no val més que mil paraules

Sempre he pensat que el pas del temps posa tot i tothom a lloc, i darrerament ho he corroborat en un parell (català) de situacions: la primera, haver ensopegat el llibre de qualificacions del batxillerat, en què tinc un 7 en català; curiosament, la mateixa nota de l’assignatura a les PAU i, també per atzar, la mateixa valoració que a la primera assignatura de la carrera: Llengua Normativa. Aquest maleït número perfecte m’ha fet gairebé tant de mal com recordar que la imatge que tenia aleshores d’una eminència com en Jesús Tuson (després d’haver llegit en castellà un impaïble Los prejuicios lingüísticos) era totalment equivocada. Potser hauria de donar dret a rèplica a la professora de batxillerat de llengua catalana, que no tenia gaires dots de dinamització, i al professor de llengua castellana, que potser no va entendre que la versió castellana del Mal de llengües era un pèl feixuc per a marrecs barbamecs (rodolí).

El cas és que la primera parada (extremadament recomanable) durant la lectura de Plantem cara ha estat Una imatge no val més que mil paraules, de Jesús Tuson, i que alhora m’ha dut a Lletres sobre lletres, que encara no he acabat. Quant al primer, en destacaria dues coses: primerament, la sàvia i fina ironia que fa servir Tuson i que fa que l’obra no resulti gens feixuga; segonament, la defensa que fa l’autor de la llengua dels periodistes (i que a l’hora reprèn Solà, al seu torn): tot sovint –jo el primer!– ens dediquem a cercar badades lingüístiques arreu de diaris, telenotícies i butlletins radiofònics, i mai no pensem en els pobres periodistes, que sovint i menut han de vomitar (no ben bé com el Pedro Jota del “Polònia”) allò que escriuen, o sia, redactar-ho a cuita-corrents.

Curiosament, el darrer punt del paràgraf anterior em va suscitar una reflexió que, de fet, queda recollida a Sense pèls a la llengua, d’en Rudolf Ortega (darrera adquisició, a la qual dedicaré una entrada): igual com hem de tenir paciència amb el periodista, també n’haurien de tenir (ells) amb els correctors. Sovint i menut has de reaccionar a esguards d’incredulitat amb allò tan típic de “ja m’agradaria, però no sóc cap diccionari amb potes; un parell de minuts i ho busco”.

Quan acabaré el Lletres sobre lletres us en faré cinc cèntims, també.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 23/12/2009 by in articles de llengua, Jesús Tuson, Joan Solà, literatura, Rudolf Ortega, societat.

Entrades anteriors

Comptador de lletraferits