Musicalitat ortogràfica
Algun dia ja n’he parlat: hi ha un parell balear de paraules de la nostra llengua –el mateix deu passar, però, en altres idiomes– que, no se sap per què, se solen escriure malament; o de les quals, si més no, costa més d’interioritzar la grafia. Treballar com a professor de català, i tractar cada dia amb persones que tot just s’endinsen en el món de l’escriptura en català, em permet de corroborar-ho. Potser algun dia començo a elaborar-ne una llista més exhaustiva.
Se’n podrien fer tres grups: primerament, les que se solen escriure malament per influència d’altres llengües, com és obvi, majoritàriament de l’espanyol –vegeu mots l’alçada de les bes dels quals (uf!) difereix en ambdues llengües–, però també del francès, com ara *arrivar o *trovar 1 –el que resulta curiós d’aquest parell català és que fins i tot persones que desconeixen el francès opten per aquesta grafia; es podria parlar de “musicalitat ortogràfica”? Segonament, les que se solen escriure malament sense cap motiu aparent i, gairebé, “per tradició”, com ara la famosa *troç 2 –afegim-hi el parell català del primer grup, en el cas de persones que no coneixen la llengua francesa. En darrer lloc, hi hauria les que se solen escriure malament atesa una pronúncia poc acurada, com ara boix –mot ben català, però, això sí, amb significat allunyat de la follia– per boig.
Tot plegat per comentar que fa poc, tot corregint, em vaig trobar amb el súmmum de la desfiguració gràfica de la paraula del darrer exemple. Concretament, la frase era: “Ja veus que estic una mica bosch”. L’acudit sobre electrodomèstics és tan clar que el bandejaré.
No deixa de ser curiós, però, el tema de la “musicalitat ortogràfica”. Cosa de boschos…
