No deixem de plantar cara

Durant aquest temps en què no he actualitzat, més per falla de temps que de material, us ho ben puc assegurar, se m’ha tornat a despertar la fam de llegir, i he topat amb un tou –veig que el DIEC2 no en recull l’ús; el DCVB sí– de lectures molt i molt recomanables. El lloc d’honor, però, el reservo per a Plantem cara, de Joan Solà. La veritat és que ja després d’haver-ne llegit el pròleg em va tornar a treure el cap una melangia que ben sovint m’envaeix i que em fa plànyer de no haver cursat Filologia Catalana. No em queixo pas de tota la formació rebuda a la UPF durant els estudis que hi he fet, però la veritat és que no deixo de sentir certa pena de no haver arribat a conèixer veritables monstres del món de la llengua catalana. L’estendard, sens dubte, n’és Joan Solà, de qui gent molt més assenyada que jo i que l’ha tractat en primera persona assegura que és el Fabra en vida. Amén. (El magnífic pròleg, per cert, és de la Neus Nogué, que sí que he tingut el gust de conèixer personalment.)

Quant a l’obra en si, tot just en passo per la meitat. I és ben bé que és com aquell àpat que et ve tan de gust i que gaudeixes tant que no desitges que arribi a la fi. Continuant amb el símil culinari –gràcies, Montse–, es tractaria d’una cosa així com una safata feta a base de canapès de formatges; però no de formatges qualssevol, sinó només del tipus del rocafort o el gruyère, ço és, de formatges consistents, forts, purs. Tot plegat perquè Plantem cara –dispenseu-me els que ja l’hàgiu llegit i sabíeu abans d’encetar-lo què teníeu entre les mans– no és res de nou, sinó el recull de tots els articles publicats per Solà al diari Avui durant una dècada. És a dir, majoritàriament llengua pura i dura, amb descansos merescuts amanits amb xeflis de literatura i societat. La veritat és que no en sé prou, i quedaria massa petulant, per jutjar si els raonaments, els coneixements i la intuïció lingüística de Solà són millors que els d’altres gramàtics, però la mera exhaustivitat en els exemples (no en dóna un, ni dos, en dóna molts, quan no els dóna tots) i la versatilitat de l’estil amb què s’expressa ja et fa pensar que allò que tens entre les mans té pedigrí. Les futures Converses filològiques?

Comentar-ne el contingut resultaria, una altra vegada, massa petulant, però potser quan tingui més temps em dedicaré a comentar el que m’ha suscitat alguns dels articles. El que sí que és un problema quan ets un lletraferit de mena amb fam de conèixer coses és que Plantem cara és com consultar un diccionari (copio un símil que Solà recull al llibre, amb el qual m’he sentit molt identificat): comences cercant-ne qui sap què i, sense saber com, passes d’una paraula a una altra i acabes que ni tan sols recordes quina era la primera consulta que hi volies fer. El cas és que Solà parla tan bé de tantes altres obres que no m’he pogut estar, a mesura que devorava Plantem cara, d’adquirir i cruspir altres petits tresors. Sobre aquests darrers, això sí, en parlaré quan toqui i de manera individual.

En fi, que si us resulta tan feixuc com a mi empassar-vos els diumenges d’hivern sense futbol, aquest manat d’articles fa passar més ràpid el tràngol.