adhuca't

Blog d'agitació lingüística personal i reflexions vàries

LXI Sobre toponímia espanyola (o en espanyol)

Després d’unes llargues vacances, que precisament van cloure en un indret el nom del qual és un bon exemple per a aquesta entrada, torno a carregar amb la revolució toponímica.
A l’hora de parlar dels topònims espanyols o en espanyol, s’haurien de tenir en compte dos factors: el tractament general del topònim i, més concretament, la pronúncia.
Quant al primer punt, personalment no he entès mai com podem demanar que es deixin d’usar les formes castellanes dels topònims catalans (paga la pena visitar la Wikipedia) si nosaltres ens entestem a continuar parlar de la ciutat de Lleó o de Cadis. Tot parlant-ne amb una lletraferida amb més galons que jo, vaig saber que tot plegat es devia a l’etimologia del nom, que ens alguns casos havia donat lloc a formes diferents per a cada llengua. El cas, però, és que tot seria més senzill si simplement agaféssim el topònim amb la forma actual de la llengua pròpia d’aquell territori, més que no pas haver de consultar en tot moment si hi hagut bifurcació en l’evolució del nom. En entrades anteriors s’havia parlat de posar la llengua al servei dels parlants, i no pas a l’inrevés. Que potser no estem fent justament això darrer quan centrem l’adaptació del topònim tot basant-nos en la seva forma primera? Ben lícit seria, doncs, que els castellans diguessin Gerona o Lérida. Val a dir, però, que la qüestió depassaria les fronteres lingüístiques i s’endinsaria en les polítiques a l’hora de tractar els topònims en territoris bilingües, com ara els bascos, els gallecs i, fins i tot, dels germans valencians o rossellonesos. Us imagineu en Paco i en Sarko a la seu de l’IEC?
Pel que fa al segon punt, la pronúncia, la qüestió és valorar si fóra bo de salvaguardar el nostre sistema fonètic i no pronunciar allò que no duu barretina o bé tocar de peus a terra i articular sons que, d’altra banda, no són propis del català. L’opinió de la lletraferida amb galons és rotunda i coherent: pronunciar els topònims espanyols amb la zeta i la jota castellanes, igual com hem après a fer la hac aspirada. La consulta, doncs, era inevitable: per què diem Saragossa i Cadis (fins i tot amb l’ortografia fixada “a la catalana”), però en canvi hauríem de dir Badajoz i Jerez? La resposta, un altre cop enfocada cap a l’ètim -vegeu Gades i Caesaraugusta… Quina disbauxa, oi? Definitivament, haver d’aprendre l’origen dels topònims no sembla pas la millor opció. D’altra banda, també ens podríem plantejar, igual com amb els topònims catalans, si no hauríem de parar l’orella i pronunciar com els locals els noms dels pobles, més que no pas fixar-nos en una grafia que, de fet, sovint només afavoreix una minoria.
Lanzarote o Lansarote? Fricatives a banda, l’illa és del tot recomanable… 
Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 02/09/2009 by in altres llengües, pronúncia, toponímia.

Entrades anteriors

Comptador de lletraferits