Aix, ecs, ixc!
Ben nostrada és la frase que diu “que els arbres no ens tapin el bosc”. Més enllà del significat real que té, sovint em trobo davant de situacions tocant a la llengua que em fan venir al cap aquesta frase, quan es tracta de pensar en l’etimologia de les paraules. Fóra bo de recordar que els catalanoparlants tenim la sort de disposar d’una obra cabdal en aquest aspecte, com ho és el gran diccionari de Coromines. A una escala menor, també és molt recomanable l’obra de Pau Vidal En perill d’extinció.
I és ben bé que recordo que quan era petit estava tan avesat a llegir a les samarretes dels jugadors de l’Atlètic de Madrid el nom de la ciutat amb més corruptela de Màlaga, que el dia que vaig caure que tot plegat era la lexicalització d’un nom i un adjectiu (mar-bella) em va semblar tota una descoberta. Suposo que en aquest cas podríem dir que el bosc, el conjunt, m’havia tapat els arbres, els mots independents.
Un altre exemple em va passar fa poc a classe, quan una alumna em va demanar si la manera de sortir dels valencians tenia res a veure amb els anglesos. La resposta, tot i no haver-m’ho plantejat mai, era ben òbvia, ja que salta a la vista: tan eixir com exit provenen del llatí ex-ire (‘anar fora’). Un altre cas divertit semblava el del idò, que una altra alumna em va comentar que venia de l’anglès I do, cosa versemblant atesa la influència anglesa a les Illes. La cerca al Coromines, però, ho va desmentir, i sembla que tot plegat respon a un fenomen fonètic tan comú com el de cruspir-nos sons: de doncs a idò, igual com hi ha gent que diu dòs. De fet, els contextos d’ús d’idò i I do són força dissemblants.
Idò, eixim?
