Sobre l’estalvi d’ultracorreccions
L’Anna Montserrat, arxiconeguda per ser la coautora de l’esplèndid Diccionari d’ús dels verbs catalans, comentava l’altre dia que parlar de “fer ullades” era una ultracorrecció. De fet, és ben bé que les llengües reflecteixen la cultura dels seus usuaris i, en aquest sentit, el tòpic dels catalans s’adiu perfectament amb els verbs crossa que emprem: hom diu que som garrepes, però pencaires; així doncs, no solem donar gaires coses, sinó que més aviat les fem. M’abstindré en aquest punt de repetir la també arxiconeguda llista de coses que hauríem de fer.
El cas, doncs, és que empesos per aquesta fal·lera gasiva solem –jo el primer– parlar de “fer ullades”, mentre que en realitat les ullades les hauríem de donar, tal com diu l’Anna Montserrat i, ja que hi som, el DIEC. De tota manera, no sé pas si prenem més mal amb aquesta acció massa papista o amb la tirallonga de construccions de què s’ha apoderat el verb donar.
