XXXV Sobre mosses i altres coses verdes

La veritat és que no resulta gaire original parlar dels falsos amics. Tanmateix, alguna cosa gratificant ha de tenir corregir receptes de cuina. “Saltegeu les verdures”, va escriure algú. La tria lèxica era inadequada, òbviament, però se’m va ocórrer de cercar saltejar al diccionari: ‘robar (un vianant) sortint-li al camí’. Curiosa la imatge del senyor Pebrot (i senyora) assaltats al bell mig de la via, oi?

I encara relacionat amb l’anècdota susdita i propdita (paraules que acabo de descobrir), també resulta força enriquidor disposar d’un alumnat majoritàriament sud-americà. Resulta que ja feia dies que, al públic femení, m’hi referia com a mosses (“mosses, com ho tenim, això?”, “mosses, què hi heu de dir?”). Certament, havia detectat alguna cara d’esparverament, però no ho vaig acabar d’entendre fins el dia que algú em va demanar què volia dir mossa en català, ja que en el seu dialecte moza era sinònim de prostituta. Bufa!

Anuncis