adhuca't

Blog d'agitació lingüística personal i reflexions vàries

30 Sobre la bàrbara barbàrie dels barbarismes

Tot i ser khevi de mena, sempre he pensat que hi ha una tendència massa estesa en la llengua catalana de bandejar tot allò que faci tuf de castellà. En altres entrades he parlat de la fal·lera que persegueix alguns (i m’hi incloc, mal m’està el dir-ho) de triar, d’entre un ventall de mots sinònims, el menys paregut gràficament al castellà. Així, tendim a preferir bordar en comptes de lladrar, trigar en comptes de tardar, gratar en comptes de rascar i l’exemple per antonomàsia: mancar en comptes de faltar (que de fet sovint i menut es percep com un barbarisme).També és veritat que aquesta tendència és deguda al fet que la influència (negativa) de la llengua castellana sobre la llengua catalana ha estat i és excessiva. De fet, avui dia s’estan perdent distincions que fa uns anys eren molt més corrents en català. Ben coneguts són els casos de la tarda i el vespre, de provar, tastar i emprovar, de la carrera i la cursa o del número i el nombre. Atès que el castellà demostra, en aquests casos, disposar de menys riquesa lèxica per referir-se a aquests conceptes, en català tendim a fer el mateix, cosa que provoca el consegüent empobriment de la llengua.

Reprenent la qüestió principal, l’altre dia pensava quina era la veritable diferència entre allò que es considera un barbarisme, i allò que se sanciona com a préstec o manlleu.

barbarisme

m. [LC] [FL] Forma lèxica d’origen estranger que no es considera assimilada a la llengua pròpia.manlleu
5 m. [FL] Element lingüístic, sobretot lèxic, que passa d’una llengua a una altra i s’hi integra.

La qüestió és: què vol dir que “no es considera assimilada”? Intuïtivament, dedueixo que pot voler dir dues coses: a) que hom fa servir aquella paraula tot i saber que no pertany a la seva llengua o b) que, independentment de la percepció dels parlants, els que manen no consideren que aquell mot en qüestió hagi passat a formar part del lèxic comú de la llengua en qüestió. En qualsevol dels casos, l’opinió, subjectiva, serà molt discutible. Anem a pams.

Quant al punt a, caldria saber en quins casos el parlant és capaç de saber que allò que diu no és català, ja que sospito que és menys freqüent del que ens podríem pensar. És evident que les paraules acabades en o (vado, barco) o que contenen algun fonema que no pertany a la nostra llengua (cerrajero, bandeja) són força sospitosos, però què passa amb altres exemples, com ara apretar, disfrutar, tamany o cana? El parlant no lletraferit és veritablement conscient que allò és menys català que estrènyer, gaudir, mida o cabell blanc? Possiblement dubtaria més de la primera sèrie, però segurament per allò de la semblança gràfica amb el castellà.

Tocant al punt b, caldria observar si els que manen són realment arbitraris a l’hora de decidir què s’ha integrat realment en la llengua catalana i què no. Si fem una cerca avançada al DIEC2, observarem que el nombre de paraules, provinents d’altres llengües, que es considera que formen part del lèxic comú de la llengua catalana és el següent: 30 de l’anglès, 29 de l’italià, 24 del llatí, 18 del francès, 9 de l’alemany, 6 del castellà, 2 del rus, 1 del grec, 1 del polonès, i 1 del suec (evidentment, hauríem de considerar que aquests mots són manlleus, no tindrem en compte aquelles paraules que etimològicament provinguin d’una llengua o una altra). La pregunta és: això és versemblant? Com pot ser que hi hagi més manlleus de l’alemany que del castellà? Que potser els turistes (i no tan turistes) de Palma ja es comencen a fer notar?

Sóc ben conscient que la majoria de paraules noves que passen a formar part del lèxic comú de la llengua corresponen bé a conceptes nous (invencions), bé a cultures diferents. En aquest sentit, tots estem d’acord que la terminologia nova que rebem és majoritàriament en anglès, atès el pes específic que té aquesta llengua arreu del món. Quant a les diferències culturals, també s’ha d’entendre que la cultura catalana és molt més semblant a la castellana que no pas a l’alemanya, per exemple. Amb tot, el que des d’aquí vull denunciar és que sovint se’ns encenen els llums d’alarma quan sentim alguna cosa en castellà, i no ens passa el mateix quan la llengua en qüestió és una altra. Així, tot sovint sancionem com a barbarisme allò que és castellà, mentre que considerem manlleus (o paraules susceptibles de ser-ho en el futur) tots aquells mots que provenen d’altres llengües.

I, per matar el discurs (gairebé castrista, veig), un exemple curiós: a Vilanova i la Geltrú darrerament s’ha estès l’ús de la paraula teenager, com a mot una mica pejoratiu dels menors d’edat que miren d’entrar als locals d’oci nocturn de la ciutat. La pregunta és: aquest mot hauria tingut el mateix èxit si la paraula hagués estat adolescente? Segurament aquesta figa és d’un altre paner, relacionada amb el canvi de codi o code-switching*, però fa pensar, oi?

* Fa gràcia que tot sovint es faci servir el terme en anglès per referir-se, precisament, a aquest concepte (http://www.aesla.uji.es/congresoxxvii/files/0AESLA%202009.doc).

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 07/01/2009 by in diccionaris, lèxic, societat.

Entrades anteriors

Comptador de lletraferits