Sobre parents més o menys llunyans

L’altre dia recordava una anècdota força divertida que m’explicava un company de Sant Andreu de Llavaneres. El cas és que té un nebot petit, i sempre es queixa que li diu tio. El llavanerenc, de bona fe, ha detectat força de pressa el castellanisme (amb certes restriccions: vegeu el DCVB), i posa el crit al cel cada cop que sent que el nen l’hi diu. M’explica que li ha dit mil cops que “tío és castellà, i que a ell li parli en català, que li digui onclo“. Encara recordo la cara que va fer quan li vaig dir que, en realitat, allò que li ensenyava al nebot no acabava d’anar així…